Espanya en calçotets

Si a Espanya hi hagués una mínima consciència democràtica, si el Rei “arbitrés i moderés el funcionament de les institucions” com li mana la Constitució, si els espanyols estiguessin amarats d’una mínima consciència històrica, si entenguessin que Espanya és plural lingüísticament, culturalment i territorialment, els executis corresponents, tant els de l’Estat com els de les respectives autonomies, tindrien en compte les perifèries: Galícia, Euskadi (quina propaganda més bona per a Otegi, darrerament!) i Catalunya. A l’Espanya centralista, les manifestacions d’ahir no els diuen res. Si no fos com dic, ara, Espanya no estaria en calçotets exposada a la riota d’Europa i del món sencer.

Tothom sap que les autonomies del “cafè per a tots” no podien reeixir, perquè Catalunya i Euskadi havien gaudit d’autonomia republicana (i Galícia n’havia estat a punt). Totes tres, tractades com si fossin com les altres, se n’acabaran cansant (temps al temps) i, per això, bona part de Catalunya, posant-se al capdavant, demana la secessió (les altres vindran al darrera). Catalunya, encara que algun membre de l’executiu hagi dit el contrari per pura ignorància i manca de sentit històric, no és autònoma gràcies a la Constitució: amb la vinguda de Tarradellas recuperàrem l’autonomia republicana molt abans de la Carta Magna (contra la qual, per cert, ara que la sacralitzen, votaren la majoria de populars). Suárez era un gegant polític en comparació als lil·liputencs d’avui. El que ha estat un problema polític s’ha volgut fer passar  per un problema jurídic i així l’executiu ha repicat la cabota d’un Tribunal Constitucional (TC), desacreditadíssim d’ençà que, amb membres caducats, va fer passar la seva veu per damunt de la del poble català que havia referendat l’Estatut.  Quin mal que els fa l’art.  117, 1 de la Constitució: La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. Si emana del poble, com un Tribunal pot contradir el poble? Si s’administra en nom del rei, com el rei pot deixar-la administrar malament? I com pot anar contra el nostre Parlament, que és l’expressió democràtica dels representants del poble de Catalunya?

Rajoy no es cansa de dir que les lleis s’han de complir. Depèn de quines lleis. La Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), que potser es compleix? El sistema de finançament s’hauria d’haver revisat des del 2014. En portem tres sense complir-ho, Montoro va fent la viu-viu, i ningú no es queixa ni al TC ni a cap tribunal internacional. Mentrestant Catalunya porta anys sent el tercer territori de l’Estat en aportació de recursos (des del 2010, llevat del 2013, que va ser el segon) i resulta el desè en el rànquing de recursos per càpita rebuts. Si les dades es calculen a partir del cost de la vida (“paritat de poder adquisitiu o de compra”, en diuen els experts), recula fins al 14è (la penúltima comunitat!). Res d’estrany que l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), en l’informe del passat 20-VII, considerés “improbable” que Catalunya complís amb el dèficit del 0,7% del seu PIB (per a Aragó, Extremadura, País Valencià i Múrcia) la qualificació era de “molt improbable”!).

El bo del cas és que el mateix Ministeri d’Hisenda (són dades del passat 2 d’agost), en el denominat sistema de comptes públics territorialitzats corresponent al 2013, admet que el dèficit fiscal de Catalunya amb el conjunt de l’Estat  és de 8.800M€, el 4,53% del PIB català. Ho van publicar el passat dia 3-VIII tots els diaris i  el nostre “Diari de Girona”  ho va fer amb esquemes i tot, deixant ben clar que el dèficit del 2011 havia estat de 8.455 M€ i el del 2012, de 7.423M€. Total, que el saldo fiscal per càpita  donava aquest resultat: cada català aporta 1.303 € l’any i en rep 135€ l’any (la diferència és de -1.168€ cada any). Aquestes xifres, es poden comparar amb d’altres publicades per Hisenda: Extremadura rep +2.478 € per càpita; Astúries, +1.935; Castella-Lleó , +1.839; Galícia +1.326… Els que paguem els benestar dels altres amb el nostre malestar, i per ordre, som Madrid (sense comptar l’“efecte seu”), Catalunya, Balears, País Valencià i  Navarra.

Val a dir que aquests comptes, que haurien de fer vergonya arreu i portar a revisió la LOFCA amb urgència, contrasten amb els comptes del Departament d’Economia de la Generalitat, que per al 2012 fixava el dèficit en 14.623 M€, un 7,5% del PIB. Segons les dades de l’executiu espanyol, la diferència s’explica pel fet que el dèficit català prové d’unes aportacions de 9.818 M€ a canvi de rebre despesa pública per valor de 1.018 M€. No diuen res del fet que l’Estat empri el mètode càrrega-benefici, el qual imputa com a ingrés el prorrateig d’inversions efectuades  a Madrid o en altres territoris, considerades beneficioses per a totes les comunitats (museus, Defensa i vagin comptant), a banda d’obviar, per als comptes de Madrid, el denominat “efecte seu” (hi van a parar impostos de grans empreses per la seva capitalitat). En canvi, la Generalitat empra el mètode de flux monetari, que atribueix les despeses en funció del territori on van a parar (que és força més equitatiu). Així i tot, la xifra final (els 8.800 M€ esmentats) és superior en 1.300M€ a la que Hisenda havia estimat per al 2012. I no els cau la cara de vergonya! (Des del 2014 els comptes tenen lloc dins un projecte d’investigació dependent de la fundació SEPI elaborat pels acadèmics Àngel de la Fuente, R. Barberán i E. Uriel. Acadèmics de veritat o llepes emmordassats  del Ministeri?)

Per això els requeriments de Junqueras. Si Espanya, a principi d’any,  disposava d’un objectiu de dèficit d’un 2,8% i Brussel·les l’hi augmentà en un 3,6% (vuit dècimes d’or), cosa que el passat mes de juliol, amb la promesa de més retallades (15.000M€) i un  dèficit del 3,1% per al 2017, li tornà a augmentar fins a un 4,6% de dèficit (per al 2015 el límit era 4,2%), per què no es reparteix aquest baló d’oxigen, atès que l’AIREF fins i tot ha suggerit de fer un repartiment asimètric per alleugerir les càrregues de les comunitats més mal parades?

A Montoro no se li ha vist la cara en tot l’estiu i de Rajoy…  no se’n pot esperar més del que ha donat en el darrer debat d’investidura. Finalment la dreta s’havia unit i C’s volia servir-se del seu suport a la investidura per assolir el que no ha pogut dur a terme al Parlament català: carregar-se la immersió lingüística del nostre sistema educatiu avalat arreu. Seguien tractant de convertir en ideològic i polític un fet que és pedagògic. No hi ha ningú, llevat d’ells, que  no demani el català com a llengua vehicular a Catalunya: allò del trilingüisme és més caduc  que els antics dos rals  del foradet. Altrament, el pla d’emergència social de 7.300M € que demanaven al PP a la taula de negociacions duien com a contrapartida cobrar el 10% a tots els amnistiats fiscals ad kalendas graecas (en comptes del 3%) i fer-nos creure que es carregarien el Senat (amb majoria del PP)i les Diputacions. En altres paraules, una LAHAPA emmascarada.

Ni el passat dia 31, segona jornada de la primera sessió d’investidura, ni en la segona sessió, del passat dies 2, Rajoy es podia sortir amb la seva, tot i les amenaces de terceres eleccions per Nadal. I què va fer tot seguit? Posar-se a dialogar amb Catalunya o Euskadi? Ca, barret! Assistir a les reunions del G-20 del 4 i 5 d’aquest mes a Hangzhou (Xina) tot i estar en funcions. I deixar Espanya en calçotets, perquè Sánchez és massa poca cosa davant dels seus barons per gosar pactar amb els podemites i auscultar una mica — almenys una mica—, els anhels d’Euskadi (Aitor Esteban ja va prometre un altre front obert) i de Catalunya. Rajoy i Sánchez ho deixen tot per a les eleccions basques i gallegues.  Són incapaços  de sintonitzar amb el discursàs que els engegà Tardà i els posà tan nerviosos. Quan ho hagin de fer moguts per les circumstàncies més constrenyedores,  ja no hi seran a temps. Ja ho hem dit més amunt: lil·liputencs.

Diari de Girona, 12 de setembre del 2016

Anuncios

El comerç d’armes a Espanya

Espanya és un dels principals estats exportadors d’armament del món (se situa entre el 6è i el 7è lloc segons l’any en rànquing internacional). I la cosa sembla no tenir aturador. Si el 2005 s’exportà armament per valor de 346M€, el 2010 s’havia més que doblat la xifra fins a 1.007 M€. Així, el 2013 es van exportar  3.908 M€ en material de defensa mentre que el 2014 la xifra va arribar a  3.203 M€. Durant el primer semestre del 2015 s’exportà armament per valor de 1.716 M€. Aleshores, els productes de material espanyol dit “de defensa”  més venuts eren aeronaus militars i vaixells de guerra, dues categories que representaren  el 78% del total de les exportacions durant el període 2014-2015. Encara que les últimes dades publicades pertanyin al primer semestre de  2015, la despesa de la darrera legislatura  fou d’11.527 M€, enfront dels 5.46,8 M € del període anterior. Uns 5.600M€ serien ingressos per míssils, coets, torpedes, armes, munició, bombes… Haurien anat a parar a països prou discutibles encapçalats per Aràbia Saudita, en guerra amb el Iemen des del març del 2015 (segons Amnesty Internacional, haurien servit per fer  32 atacs a escoles, hospitals, mesquites i mercats).  Altres compradors serien Egipte, Colòmbia, Pakistan, Israel i Camerun  (reexpedides a la República Centreafricana amb guerra amb les milícies cristianes).

Aquest important  paper de l’Estat espanyol en aquesta mena de comerç  respon a tres causes fonamentals: una interpretació poc rigorosa de la legislació, la participació espanyola en els programes internacionals  per al desenvolupament de sistemes d’armes i una política molt activa de foment de les exportacions d’armament. Parlem-ne.

Donada la seva perillositat, l’armament  és un producte sotmès a intens control per part del Govern: per poder exportar “material de defensa”   cal una autorització administrativa  que han de sol·licitar les empreses d’armament i que és atorgada  formalment per al Secretari d’Estat de Comerç, tot i prendre-hi part en la decisió un organisme interministerial: la JIMDDU (Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa de Doble ÚS). Abans d’atorgar l’autorització, cal comprovar que es compleixen els criteris legalment establerts per a poder fer l’exportació.  Aquest tràmit queda regulat  per la Llei 54/2007, en la Posició Comuna 2008/944 de la UE i el Tractat sobre el Comerç d’Armes. Segons aquests criteris, no s’hauria d’autoritzar  cap exportació d’armament a països sotmesos  a embargament o a països que violen els drets humans, ni tampoc a estats en conflicte o quan es puguin posar en perill la pau i la seguretat regionals. Ho dic amb condicional perquè la Posició Comuna europea  inclou una referència explícita als “interessos econòmics, socials, comercials i industrials” dels països exportadors. Pitjor: a la Guia de l’usuari de la Posició Comuna s’admet la possibilitat d’autoritzar exportacions d’armament “amb finalitats humanitàries” i amb la finalitat de garantir la seguretat de la població civil i de facilitar la reconstrucció econòmica. Així justificaren els francesos el subministrament d’armes als rebels libis per part de l’exèrcit francès l’any 2011.

I, aquí,  com pot controlar les coses la JIMDDU? Mitjançant la publicació de  d’estadístiques  oficials i el control parlamentari. Pel que fa al primer, la Secretaria d’Estat de Comerç fa públiques les dades d’exportacions, agrupades en diverses categories. D’aquesta manera no se sap quin tipus d’armament s’ha exportat. Durant els anys 2007-08, per exemple,  les estadístiques oficials recollien exportacions a Líbia dins la categoria de “Bombes, torpedes, coets i míssils”, sense mencionar que, en realitat, es tractava de bombes de dispersió (concretament  del model MAT-120, fabricades per l’empresa espanyola Instalaza, que van ser utilitzades per l’exèrcit d’al-Gaddafi a Misrata durant l’any 2011). Pel que fa  al segon mecanisme, el control de les Corts s’exerceix per mitjà de preguntes parlamentàries i per la compareixença anual del Secretari d’Estat de Comerç davant la Comissió de Defensa del Congrés. Però la compareixença  té lloc un any després de l’autorització de la transferència d’armes sense cap anàlisi de la política governamental efectuada. I amb el govern en funcions que tenim…

Així es coses, resulta  les estadístiques palesen que el govern és molt poc rigorós en l’aplicació de la llei. S’exporten armes en països en conflicte o que violen els drets humans. El 2014 els casos més problemàtics van ser (en milions d’euros exportats: M€E) Aràbia Saudita (193), Egipte (108), Iraq (95), Oman (64). Bahrain (40), Israel (3), Colòmbia (1,7)… Durant el període 2005-2014 el 16% de les exportacions  van tenir com a destinació països de l’Orient Mitjà, regió que s’ha convertit en un dels mercats emergents d’armament espanyol.

Per aquest increment cal tenir en compte  tres pilars on es recolza: el secretisme i l’opacitat, l’estratègia del foment de les exportacions  ja al·ludit i la utilització del comerç d’armes com a instrument de política internacional. El secretisme s’ha reforçat classificant  les actes de les reunions de la JIMDDU com a secret d’estat (amb la qual  cosa no s’han pogut  fer demandes als tribunals d’informacions més concretes). Quant al foment de les exportacions d’armes, es parteix del fet de considerar  la indústria de defensa com un sector estratègic, atorgant al Ministeri de Defensa un paper primordial mitjançant el Secretari d’Estat de Defensa, l’Oficina de Suport Exterior, els agregats de Defensa (formen part de les ambaixades i actuen en més de vuitanta països) i dues empreses públiques: Isdefe i Defex (aquesta darrera esquitxada  per un presumpte cas de corrupció relacionat amb l’exportació de material antidisturbis a Angola). Aquesta política, per si  fos poc, s’ha vist incrementada  pel Ministeri d’Economia  mitjançant el Pla estratègic d’internacionaització de l’economia espanyola 2014-2015. Es creà un grup de treball per a la internacionalització del sector de defensa, amb participació a les reunions de dues associacions empresarials del sector armamentístic: Tedae i Aesmide. Així s’establia una via perquè la indústria armamentística pogués fer valdre els seus interessos. El salt  qualitatiu ha estat la possibilitat de fer contractes “de govern a govern”; els acords empresarials assolien així  la garantia de l’Estat. (Així s’afavorí que l’Aràbia Saudita  comprés a Espanya més de 200 carros de combat Leopard, contracte que s’està negociant des del 2010 i que podria arribar a un valor final de 3.000 M€E).

Finalment, el govern espanyol també utilitza aquesta mena de comerç com a instrument d’ingerència militar  (llegeixin  des del punt de vista políticament correcte “instrument de política internacional”) i com a  element per afavorir relacions diplomàtiques. El 2008, pel preu simbòlic d’un euro,es regalaren al Marroc sis torpedes  lleugers MK-46 i llançadores de bombes d’aviació valorades en 86.848 €. I el 2014, en el marc de les mesures de suport a Ucraïna acordades perl’OTAN, s’enviaren a aquest país 300 cascos i armilles antifragments  i es reprengueren exportacions a l’Iraq, després de deu anys d’estar prohibides en el marc de la UE, amb l’excusa de donar suport a la lluita contra  el Deix.

En conclusió, des de l’opacitat que hem vist, el  govern espanyol prioritza els seus interessos polítics i econòmics per damunt de la protecció dels drets humans  i la prevenció de conflictes.  Hem de ser els ciutadans a exigir transparència!

Diari de Girona, 29 d’agost del 2016

Isidre Grau, la convicció íntima

Hi ha  uns dietaris i unes memòries que volen fixar el temps per a retenir-los en un hipotètic futur i uns altres dietaris i unes altres memòries —els gèneres s‘envaeixin l’un i l’altra—  que el rescaten per al record i el recreen amb bellesa per al plaer de qui s’hi endinsi en el moment que vulgui. Primer paisatge, d’Isidre Grau, és dels segons. Ho confesso: m’he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m’he fet més savi amb els d’Albert Manent o Gimferrer, però m’han fet molta enveja literària els dietaris de Verdaguer, alguns de  Pla i alguns pocs d’altres pel tot el que m’han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar  pel retrat i l’ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els  de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Marià Manent i Xavier Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Joan Teixidor.  Doncs, bé: també me n’han fet, d’enveja, algunes pàgines d’aquest d’Isidre Grau, tan proper al dietari del malaguanyat Isidor Cònsul (1949-2009), Tractat de geografía, guardonat amb el premi Marià Vayreda, que em va tocar de  presentar a Olot el desembre 2008.

Descobrir ara Isidre Grau (Sabadell 1945), encara que sempre hagi viscut a Cerdanyola del Vallès, enginyer químic, membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i  professor de tècniques literàries a l’Ateneu Barcelonès —d’aquesta experiència sortiren els seus assaigs, L’arquitectura del conte (2001) i La maleta de l’escriptor (2005)—, seria com descobrir la sopa d’all.  Com Isidor Cònsul, un premi també el lliga a la capital de la Garrotxa i va ser quan el vaig conèixer literàriament: el 1979 s’endugué el premi de novel·la Ciutat d’Olot amb Fugida en gris (1980). Seguiren  Sol sense sol (1984), Vent de memòria (1984, premi Ciutat de Palma), Èlia (1984) i va assolir la fama amb Els colors de l’aigua (premi Sant Jordi 1985). Aquesta novel·la obria una pentalogia —ambientada a la imaginària Vinyes de Savall i a l’entorn d’una mateixa família, els Benavent— que  va seguir amb La nit vermella (1989) —la primera dedicada a Pau, el fill gran, abraça un període de temps que va dels anys 30 als 80 del segle passat; aquesta a la filla, Lina— , El balancí negre (2001, premi Ciutat de Palma),  Groc d’Índia (2004) i tancà el 2006 amb El punt blanc de l’horitzó. Entremig, La vida escrita (1996, finalista al Premi Carlemany), Zàping! (1998) i, després, La bellesa del diable (2010) i Els amants volàtils (2011). A més ha escrit per a infants i joves i  llibres de narracions: el primer, Alens d’amor i de recança (1983), li obtingué el Premi Xúquer de narrativa curta i el darrer, les tretze històries d’El dia de l’incident (2013). Llevat d’aquest, tota la seva narrativa curta  es publicà amb el títol La pell dels anys. Contes 1981-1994 (2008)

Grau forma part d’una generació de gent d’ànima lletraferida que sacrificàvem temps per escriure i aprendre’n; érem —som, els que encara som vius— una mena d’animals literaris perquè sempre hem entrellaçat vida i literatura en un panorama editorial i crític força lamentable. I així, una quarantena d’anys. Per això Isidre Grau escriu: “Molt de temps per veure aparèixer i fondre’s modes i tendències, prou per no creure en cap que no sorgeixi de dins”. I segueix: “Els dubtes es van fer cada cop més lícits i inevitables. En l’era dels productes etiquetats, quin sentit té deixar-se absorbir, anys i més anys, per propòsits que escapen dels cànons mediàtics? Si la creació s’entén com un acte de comunicació i intercanvi, per què perseverar davant de tanta fugacitat? Totes les respostes són incertes; només queda la convicció íntima”. Grau acaba aquest llibre, que és un rescat del seu món de la infantesa i d’un passat que és el de tots, amb un acte de fe: “Continuaré apostant per les paraules”.

 vida i literatura s’entrellacen (després de la família, és el que més li interessa, ha declarat).   He parlat abans de l’ànima lletraferida, però està més ben dit així, sense xarxa: de la generació de què parlo, tots ho érem força, d’animals literaris.

Què és Primer paisatge? L’esguard al món de la pròpia infantesa per cercar-hi les arrels del gust per l’escriptura. D’entrada cal dir que Grau prescindeix de les dades cronològiques  típiques i tòpiques de la literatura dietariesca.  També fuig de la identificació precisa dels espais. Som, és clar, al Vallès, en un entorn rural com el de Cerdanyola, en els anys de penúria de la postguerra (1940-50), però sense més identificacions.  Això li permet un ventall de possibilitats a l’hora d’apropar-nos les seves vivències, amb proses que ratllen la ficció, l’autobiografia, l’apunt memorialístic, la  història, la crònica,la crítica, i, en definitiva, vonvulant l’art i la vida. El lector de qualsevol banda pot identificar-s’hi.

El llibre, amb il·lustracions de Jesús Bolinaga i fotografies dels anys al·ludits, té cinc parts. La primera, ‘El pessebre quiet’ té la funció de fer-nos evocar la quieta immobilitat del paisatge vallesà on l’autor  fou infant. Una infantesa que no es pot arrossegar en cap maleta, ens dirà. Aquesta part  juga concèntricament amb la cinquena i final, titulada ‘El món inquiet’; després d’haver-lo seguit en un  itinerari  que  porta l’autor a embadalir-se amb els mots i a estudiar batxillerat amb sacrifici familiar, ens vol certificar que dels 10 als 14 anys va trobar la manera de fer-les servir les paraules. I ja tenim el marc del memorial. Al mig, tres parts centrals numerades amb xifres romanes: I. Escenaris; II. Figures. III. Moments. A ‘Escenaris’ s’endinsa en la vida familiar, el bosc circumdant, el treball a les vinyes i la casa familiar i la que, amb els anys, esdevindria seva (una de les quals, per uns anys, estaria llogada a fi que ell pogués estudiar). I, sobretot, hi domina el canvi, la transformació de la vida rural a la vida urbana. (Uns apunts que deuen tenir com a base, Cerdanyola, espai 50/2000, on recopilà 32 articles  publicats a “Tot Cerdanyola” entre l’abril del 2008 i el juliol del 2009).En aquesta part hi ha moments lírics i moments que són com un cop d’identitat. Avui…“encara es possible d’apartar-se dels camins fressats i anar a la recerca d’aquell petit racó, d’aquella connexió íntima que confirma que tu ets d’allà. És un sentit de permanència que sura damunt de tots els canvis”. A la segona part, ‘Figures’, esbossa 10 personatges paradigmàtics de la seva infantesa: del Fèlix que viu a una barraca i el troben glaçat un hivern a la mestra republicana, per als petits la “madame Punyetes”; de l’amiga més amiga de la mare al vidu  que es torna a casar i se salva d’una nit d’esquellots convidant tothom… Sol acabar aquests retrats —més aviat etopeies—,amb una frase final lapidària epifonemàticament o amb una sorpresa final com en el cas d’una mena de matrona italiana: “La senyora Pura Roig va morir sola estesa entre la cuina i el menjador, al costat d’una ampolla de vi negre trencada.”  Això sol el fa anar molt més enllà del costumisme romàntic. La tercera part, ‘Moments’ es conforma èr una dotzena d’apunts extrets  d’haver-los sentit entre els grans quan ell era “roba estesa”. S’inicien amb la topada d’un retrat amagat d’un vellet a la calaixera d’un armari… que la mare cuita a amagar de nou perquè “Si sabessin que el tenim, ens podrien ficar a la presó”. (El nen trigarà anys a saber que es tractava del retrat de Macià!) Són breus pinzellades que representen ara una nevada vista des del llit per estar refredat, ara la festa de Sant Antoni amb tots els ressons de picarols, ara l’explosió del polvorí proper, ara la carta als reis, ara l’arribada al poble de l’home forçut, ara l’accident amb un ciclista… Acaben amb el neguit del primer examen d’ingrés per preparar-se un futur gens clar, llevat de voler llegir i escriure.

El mosaic —i, per això, fa enveja— va prenent la textura d’un tros de vida reviscut per l’autor, elaborat literàriament, però amb un leit-motiv de fons senzill de d’exposar: la fidelitat a la bellesa en forma de creació literària.

Diari de Girona, 15 d’agost del 2016

Catalunya empestada (si jo fos Rajoy o Sánchez)

Espanya, sense la perifèria —llegeixin Catalunya i Euskadi— ha esdevingut ingovernable. Si el Sr. Rajoy arriba a fer govern serà tan feble que un petit cop de vent el pot portar a una moció de censura. Si el Sr. Sánchez volgués fer govern amb Podemos i confluències, més perifèries, aritmèticament podria, però el Sr. Sánchez és ell i la seva circumstància (llegeixin barons) i la perifèria porta banyes. Per a un català sobiranista, Sánchez i Rajoy, Rajoy i Sánchez, són el mateix. Volen anul·lar Catalunya. Estem empestats. Per a ells, Catalunya no existeix.  Parlar-los de plurinacionalitat de l’Estat és parlar xinès, amb perdó dels xinesos. I això ve de molt amunt. Recordin que en el discurs d’inauguració de la monarquia el 19-VI-2014 el nou rei no va saludar ni tan sols als presidents de les comunitats autònomes. Com si no hi fossin. El passat juliol, a l’hora de saludar Obama, els líders bascos i catalans tampoc no hi foren convidats. En comptes de despatxar amb normalitat amb els líders catalans,  S.M. el Rei sembla que tingui por quan ve a Catalunya. A Girona, es blinda al Palau d’Esports per  l’acte anual de premiar l’emprenadoria  promogut amb el logotip de Princesa de Girona i res de res més. (Quins greus errors de la casa reial.) I així estem. El Rei no arbitra ni modera i la prova més clara és que podem abocar-nos a unes terceres eleccions.

No fa pas tants anys  González i  Aznar governaven  amb catalans  i els bascos. Què ha passat des d’aleshores? Seran mai capaços de fer una mínima autocrítica des de Madrid?

Faré un breu memoràndum. Quan la reforma de l’Estatut Català el PP predicava per les Espanyes que tots els mals provenien de Catalunya. I el van recórrer.  També el defensor del poble que era socialista. Parlo del 2006.  Fa 10 anys. I un Tribunal Constitucional amb membres amb el mandat caducat gosaren  sentenciar contra un Estatut referendat pel poble el 28-VI-2010. (Un fet inaudit!) La manifestació del 12-VII, encapçalada pel president català socialista Montilla, que havia parlat de desafecció de Catalunya, no va suposar cap senyal als cappares de Madrid. Fa sis anys. Pitjor, la  Llei de consultes populars per via de referèndum del  17-III seria recor-reguda al TC a petició del govern socialista de Rodríguez Zapatero el febrer del 2011. La victòria de Mas  del 28-XI en les eleccions al Parlament català amb 62 diputats de CiU sembla que començà a espantar. Ara sabem que funcionaren clavegueres de l’Estat. Però PP i PSOE seguiren igual. El 27-IX-2011 van signar un Pacte a esquenes de la ciutadania per canviar l’article 135.2 de  la sacrosanta Constitució. L’1-II-2012 Mas s’entrevistà amb Rajoy perquè posés fi a la discriminació fiscal de Catalunya. Li contestà: “Vivo en el lío”. I van haver de demanar  a Europa ajuda financera (no volien parlar de “rescat”). I quan el 20-IX-12 Artur Mas va dur al president Rajoy el mandat del Parlament català de demanar-li un pacte fiscal per a Catalunya semblant al concert basc, va rebre un cop de porta als nassos. A Madrid no van entendre ni l’11-IX-12 ni la convocatòria d’eleccions per al 25-XI-12 ni les paraules de Mas (“Situacions excepcionals requereixen decisions excepcionals”). Tampoc no van saber interpretar els resultats (12 escons perduts per CiU i 11 guanyats per ERC). El 23-I-13 en la  Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya declarà que “El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” i instà el govern a pactar amb l’Estat una consulta per decidir el seu futur.  I el 3-III a la majoria de diputats del 23-I s’hi sumaren els diputats del PSC-PSOE, que el febrer havien trencat la disciplina de vot al Congrés en aquest sentit. A Madrid no s’adonaren dels 104 diputats sobirans sobre 135! En comptes de fer política,  el TC suspendrà la Declaració el 7-V i ho ratificadràl’11-VII. I, malgrat tot, l’11-IX: Els catalans omplírem 400 km donant-nos les mans al crit d’”Independència!” construint la Via Catalana. Cap resposta política, ni del monarca ni dels cappares dels partits centralistes. Laissez faire, laissez passer…

Cal seguir? Ja veuen que sóc benèvol i no parlo de la Gürtel  ni de Bárcenas  ni de Bankia ni de València ni dels cassos de corrupció que tenen el PP amb l’aigua al coll.   El 23-I-14 es va tancar formalment el rescat de la banca espanyola, malgrat  fos sota vigilància del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat)  fins al retorn del préstec de de 41.300 M€. Ho pagaríem tots. El 8-IVel Congrés de Diputats (les Cortes) rebutjà la petició que li van fer a fer  Turull (CDC), Rovira (ERC) i Herrera (ICV) amb 47 vots en contra a fi que la Generalitat de Catalunya  pogués rebre les competències per poder celebrar un referèndum d’autodeterminació d’acord amb l’art. 150.2 de la Constitució. Malgrat  l’afer Pujol (25-VII), l’11-IX un milió i mig de persones van fer una V de “Victòria” a la Diagonal i Gran Via de Barcelona amb el crit d’”Independencia!”. El 19-IX el Parlament català aprovà la Llei de consultes no referendàries que seria recorreguda al TC. El 9-XI es va haver de canviar un referèndum legal per una Jornada de participació on van anar a votar 1,8milions de catalans. (Resultat? Processats el president Mas i tres consellers.) El 18-XII dimití Eduardo Torres-Dulce, Fiscal General de l’Estat per massa ingerències polítiques en el cas del procés participatiu català. Ara sabem que col·laborava amb  l’infame Fernánez Díaz el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso.

 Seguir és posar el dit a la nafra i arribar a les eleccions catalanes del 27-IX-15 amb un parlament sobiranista i la substitució de Mas per Puigdemont. Rajoy ha confós la política pel TC i aquest s’hi ha avingut. Ell que  diu que la llei s’ha de complir sempre,  des del 2014 que la incompleix  en no revisar  el sistema fiscal de les autonomies com està establert. Ell q            ue pro-clama que cal sotmetre’s sempre a la llei, la vol dictar a Europa pel cas d’Escòcia després del Brexit. I ningú alça cap dit per deixar les coses calsres.I Espanya s’ha fet ingovernable.

Si jo fos Rajoy o Sánchez canviaria com un mitjó, em posaria a fer política i deixaria els tribunals de banda. Contestaria les 23 peticions que dugué fa mesos  a la Moncloa el President Mas amb llum i taquígrafs. Em posaria a fer les inversions que toquen a Catalunya, sense els enganys consuets, començant per el corredor mediterrani. Posaria els catalans com a model a la resta d’Espanya amb números damunt la taula. Per exemple, d’exportacions. No tindria por d’afrontar el dèficit fiscal. Faria els arranjaments que calguessin. Demostraria als catalans que el que aporten a les arques de l’Estat ho tornen a rebre. Arranjaria els problemes fiscals, balances i principi d’ordinalitat inclosos, vist que Àngel de la Fuente (l’home de Montoro) va deixar clar que hi havia desigualtats. I Espanya les hauria de saber. Deixaria bloquejar  cultura i ensenya-ment pel nostre Parlament. I explicaria a tort i a dret que Catalunya està millor així, amb totes aquestes reformes, unida a Espanya, que desunida. I, aleshores, quan Catalunya no se sentís escanyada com se sent ara,  concediria un referèndum perquè guanyés el No a la secessió. Si sabessin preparar-ho, estimant Catalunya, afalagant-la, amoixant-la… trobarien molts indecisos i, malauradament per als independentistes,  podrien guanyar el referèndum. Com va pasasra Escòcia. Si jo fos el rei, arbitraria i moderaria.

Però jo no sóc Rajoy ni Sánchez ni el rei. I prefereixo que segueixin així, en el seu atzucac, sense fer cap examen de consciència,  amb una Espanya amb clavegueram intern però externament ingovernable perquè  no es compta amb les perifèries ni s’hi vol comptar. I espero que els bascos facin el seu camí fins que  l’Estat exploti o es desintegri.  Al centre la cosa potser farà una mica més de xup-xup obligant Rajoy a fer un pas al costat. Però serà per poc temps.

Acabi manant qui mani, sigui el PP sigui PSOE, per als catalans ens serà indiferent. Perquè el procés no té aturador. I com més aviat fugim d’Espanya… menys problemes. Per a ells no ho sé; i per a nosaltres, segur.

Diari de Girona, 1 d’agost del 2016

Refugiats, desgoverns i polítiques de seguretat criminals

El passat 19 de juny, vigília del Dia Mundial de les persones refugiades,  milers de ciutadans van omplir els carrers de Barcelona en una manifestació organitzada per Stop Mare Mortuum, amb el suport de 50 entitats i 200 col·lectius, tot clamant a favor de l’acollida de refugiats. Fa més d’un any Europa va prometre acollir 160.000 refugiats i se n’han repartit menys de 700. I a ningú no li cau la cara de vergonya! Dos vectors  regien la UE, l’espai Schengen i el principi de Dublín (un refugiat entrat a la UE  i registrat passava a dependre del país on s’havia fet aquest registre). El primer se’n va anar en orris amb el tancament de fronteres i el segon, amb les cimeres del març passat entre els 28 de la UE i Turquia, també. Acordaren, a canvi de 6.000 milions €, que Grècia expulsaria del seu territori els refugiats arribats de Turquia, però hauria d’acceptar un nombre idèntic dels sirians que eren als camps de Turquia (més de dos milions). I —lletra petita—, fer la vista grossa amb el tracte que Erdogan donés a la premsa i als kurds. I a ningú no li cau la cara de vergonya! Pitjor: es qualificaria  tothom d’immigrant il·legal. Aquesta  expulsió massiva dels estrangers arribats a les illes gregues contradiu la Declaració Universal dels Drets Humans (“en cas de persecució, qualsevol persona té dret a buscar asil i a gaudir-ne en altres països), la Convenció de Ginebra  que prohibeix explícitament les deportacions massives i la Carta de Drets Fonamentals de la UE que obliga tots els estats “a registrar totes les sol·licituds de protecció internacional que es presentin”. Res d’estrany que Filippo Grandi de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats)  denunciés que l’expulsió col·lectiva  està prohibida per la Convenció Europea dels Drets Humans i que Vicent Cochelet, responsable europeu del mateix Comissionat, després de les cimeres de març, s’expressés així: “Estic fart de sentir parlar  d’immigrants irregulars quan el 91% dels que arriben a les costes gregues  són sirians, iraquians i afganesos que estan fugint d’un conflicte i d’una persecució i no és cert que sols busquin una vida millor; justament per això trenen dret a la protecció internacional”. Ras i clar: No s’hi val a voler-los fer passar tots com si fossin migrants econòmics.

I en aquest punt és on es palesa la doble hipocresia europea, de cara enfora i de cara endins, en unes cimeres que foren gens resolutives. De portes enfora, es pressupostaren1.800M€ per a l’Àfrica (dels quals sols se’n posen damunt la taula 78M€), trets de la partida d’Ajut al Tercer Món i desenvolupament. I  els 6000M€ ja esmentats per a Turquia. Per fer què? Doncs de fre i barrera. De cara endins, les quotes segons el pes demogràfic i  el PIB de la primavera de l’any passat  se les han passades per on han volgut.

Per si això fos poc, cal dir que les xifres no són les que semblen perquè el problema migratori s’ha fragmentat en conflictes diferents i els mitjans només posem el focus en alguns mentre en deixem d’altres en la foscor del silenci. Les xifres reals són  esborronadores. El 2014 es trobaven desplaçades del seu lloc d’origen  59,5 milions de persones. Respecte al 2013 la xifra s’havia incrementat en 8,3 milions de persones. Constituirien el 24è país més poblat del món. Això suposa que durant el 2014,  diàriament, 42.500 persones van haver de deixar les seves llars per cercar protecció i refugi en un altre lloc. Repeteixo: cada dia. Els focus els tenim posats a la guerra de Síria i és bo tenir-los-hi perquè, segons l’informe d’Amnesty Internacional del juny de l’any passat, gairebé 4 milions de dones, nens i homes s’havien vist obligats a abandonar aquell país, (i això sol suposa una de les grans crisis de refugiats de la història). Però no només els fets de Síria han contribuït a la fatal tendència migratòria. A l’Àfrica subsahariana, amb conflictes nous i vells com la guerra civil a Sudan del Sud, a Etiòpia, a la República Centroafricana, a Uganda, al Congo, al Sudan, també s’han provocat onades migratòries. Sumem-hi les causades a la zona de l’Àsia i el Pacífic, amb els casos endèmics de l’Afganistatn i del Pakistan; els de l’Amèrica Llatina, amb Colòmbia al capdavant; a la zona de l’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica,  tan desestabilitzat en els darrers anys, després de les aparents “primaveres àrabs”. I encara caldria comptar el conflicte europeu a l’est d’Ucraïna, que provocà el desplaçament d’unes 250.000 persones vers la Federació Russa. Mai no hi havia hagut al món un mapa de conflictes tan extens i amb tants fronts oberts alhora. En aquest moment, els països que més refugiats acullen són Turquia, Pakistan, el Líban i la República d’Iran. El cas més destacat és el del Líban, un país petit de 4 milions d’habitants, que acull actualment 1,15 milions de refugiats, fet que l’està portant al límit de les seves capacitats socioeconòmiques.

El 2015 van arribar a Europa vora un milió de persones, més de la meitat fugint de la guerra de Síria (però també dels conflictes d’Iraq o d’Afganistan), de les quals no arriben a 4000 els registrats: 800.000 ho haurien fet per les costes gregues i se n’esperen almenys 450.000 més  enguany. Ara mateix unes 40.000 persones estan atrapades a Grècia sense poder anar endavant.  Ja sabem la història del camp d’Idomeni. Des del punt de vista legal, als refugiats (persones  obligades a deixar el seu país per força major sota pena de la vida) se’ls hauria d’acollir, als desplaçats se‘ls ha de deixar en pau i als migrants se’ls ha d’ajudar a millorar les condicions de vida un cop aquí, bé que seria millor fer-ho  a l’origen  dels seus propis països. Això segons la llei. Per contra, en lloc de parlar d’incorporació amb ciutadania plena en un altre lloc, es parla de retorns voluntaris i reassentaments.  Dels més de 60 milions de persones desplaçades, es consideren pròpiament refugiats uns 20 milions; 38 milions i escaig de desplaçats interns; gairebé 2 milions de demandants d’asil. Solucions? Primera: retorn voluntari (impossible sense condicions de dignitat i seguretat; el 2014, amb assistència de l’ACNUR només ho van fer 126.800 refugiats). Segona: reassentament en altres països per evitar la massificació i cronificació de determinats camps de refugiats. (Europa no ha distribuït els 160.000 compromesos, i segueixen liderant l’acolliment  els EUA, Canadà, Austràlia, Suècia… en un nombre de més de 100.000, del tot insuficient). Tercera: incorporació als països de destí  mitjançant processos d’integració legal, econòmica i cultural, que portin les persones refugiades a iniciar una nova vida en els països receptors.

I entre nosaltres? El 2014  van entrar a Espanya uns 117.000 estrangers, gairebé en estat de semirefugiats (això és, amb problemes d’idioma, feina, salut…) en contrast amb els 16.000 i escreix que acceptà com a xifra l’Estat espanyol,  i no va esdevenir-se cap cataclisme. Se n’esperaven uns 200.000 també per al 2015. A Catalunya els allaus migratoris  han despertat consciències  i  han fet reaccionar institucions, grups i persones, de vegades amb més bonisme que amb coneixement de causa. Cal saber que les persones refugiades que arriben ho solen fer amb nuclis familiars, inicialment assistides en els seus aprenentatges i finançades en les seves necessitats (menjar, vestir, habitacle),  durant els sis primers mesos. Per tant, no anar per lliure. En aquest moment Catalunya disposa de 500 bones places d’acollida: pisos a Barcelona amb equipaments, pisos a Manresa amb zona enjardinada i les places del Seminari de la Conreria que el cardenal havia posat a disposició.  Algú, vist que les places no s’omplen, voldria omplir-les amb persones sense sostre. Seria desvestir un sant per vestir-ne un altre. S’estan fent moltes coses des de la Generalitat, l’Ajuntament, les Diputacions  i les entitats, tant les històriques —Creu Roja, CEAR (Centre Espanyol d’Ajuda al Refugiat) i ACCEM (Asociación Comisión Católica de Migraciones), que són les que atorguen l’estatut de refugiat— com d’altres que no ho són (Taula del Tercer Sector, ACNUR, Adoratrius, l’Associació Catalana de Solidaritat, Stgop Mare Mortuum i Ajuda als Refugiats…).

Problema greu:  totes les solucions en  marxa per garantir una vida digna als refugiats són insuficients. Posar tanques a la ruta dels Balcans (i n’han posat Macedònia, Sèrbia, Eslovènia, Hongria…) és posar-les als camps. Les màfies ja han cercat altres rutes com l’estret d’Òtranto, entre Albània i Itàlia… Mentre es considerin els problemes de seguretat per davant dels de la dignitat, les polítiques europees (part de l’origen del conflicte) seran criminals. Ens caigui o no la cara de vergonya.

Diari de Girona, 18 de juliol del 2016

Catalunya, la pedra a la sabata

Aquest juny passat, enllà de les eleccions que van deixar el panorama que van deixar,   per a Catalunya ha resultat molt complex.  Ornaren la campanya electoral  alguns paràmetres del tot significatius. Vegem-ne alguns La CUP-Crida Constituent (CUP-CC) es refermà la nit del dimarts 7 en la decisió d’esmenar la totalitat dels comptes que el Govern de Carles Puigdemont presentà l’endemà al Parlament. Amb aquesta decisió —sumada a les esmenes a la totalitat de Ciutadans (C’s), PSC-PSOE, Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) i el PP—, els comptes del vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda Oriol Junqueras foren primers de la història que no superaren el primer tràmit parlamentari. El pacte que obligà el president Mas a fer un pas al costat  quedà en paper mullar. La paraula de la CUP, més que en  entredit, sota zero.

El descontentament del sector més procliu a l’acord amb Junts pel Sí —liderat per l’organització Poble Lliure— amb aquells postulats de la CUP s’abocà al cap de deu dies, el 17,  al fet que sis dels quinze membres del secretariat anunciessin en una duríssima carta la seva decisió “irrevocable” de dimitir de l’òrgan que gestionava el dia a dia del partit. No va servir de res que la CUP anunciés abans, el dia 15, que el secretariat es dissoldria oficialment el dilluns 20 per escollir una nova direcció. El 20, doncs, l’actual executiva, ja en funcions, acordà elaborar el reglament de les eleccions internes. El text, que ha de regular el vot telemàtic aprovat, com la proposta mateix de renovar l’executiva a l’assemblea d’Esparreguera al maig, haurà de ser ratificat pel consell polític aquest mes de juliol. La intenció és que no hi hagi candidatures individuals, per a les 11 de les 15 places que es renoven i que els equips elegits obtinguin el 65% dels vots. La intenció última és evitar la polarització entre els membres en l’òrbita de Poble Lliure (els ‘coloms’) i els d’Endavant (els ‘falcons’). Es vol que el tercer sector no adscrit a les entitats anteriors prengui rellevància per afavorir que hi hagi més cohesió. En aquesta nova executiva, si la militància ho ratifica, hi hauria Quim Arrufat, entre altres personalitats que el partit vol recuperar  segons es va saber al seu moment.

El segon paràmetre va saltar el vespre de dimarts 21 gràcies al digital “Público”.  L’escàndol de les converses de fa dos anys, a les vigílies de la jornada de participació del 9-XI-2014, entre el ministre de l’interior espanyol Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso. Unes converses enregistrades al mateix despatx del ministre  i on queda clar que el govern espanyol cercava draps bruts a cappares de CDC i ERC per tal de desacreditar-los, que ha estat el causant de la prostració de la nostra sanitat, que volia canviar el president Mas per Germà Gordó i altres temes de clavegueram polític dels quals, sembla, n’havia d’estar perfectament  informat Mariano Rajoy.  En un país normal el ministre ja hauria dimitit. Aquí el ministre es posà a jugar el  paper de víctima i el magistrat antifrau, que té els dies comptats, amenaçà de fer anar el ventilador , com si no estigués obligat a guardar el secret dels casos que investigava. Malgrat els recolzés  certa premsa madrilenya, la premsa estrangera se’n va fer ressò sense noses ni censures. Deixem la francesa, alemanya o italiana i centrem-nos en l’anglosaxona, que diuen que sol actuar amb democràtica neutralitat. El ‘Financial Times’  assegurava que el fet  “aixeca interrogants sobre l’extensió dels vincles entre els polítics i els funcionaris encarregats de fer complir les lleis”, cosa que considera “un tema recurrent en la història recent d’Espanya”.  ‘The Guardian’ exposava que el ministre de l’Interior està “cridat a dimitir”, i destacava que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha donat suport a Fernández Díaz tot assegurant que el ministre “ha donat explicacions clares”. La BBC parlà de “tempesta política”.  En plena campanya electoral, havent demanat tots els líders autonòmics i hispànics —Pablo Iglesias, Pedro Sànchez, Albert Ribera— la dimissió del ministre i havent denunciat en el fet la responsabilitat de Rajoy… a veure ara qui podrà pactar amb ell sense obligar-li a fer un pas al costat.

El tercer paràmetre, el dia de sant Joan: Al Regne Unit guanyaven el referèndum els partidaris de la sortida de la Unió Europea. Quan treus el tap de l’ampolla dels esperits, no hi ha manera de fer-los tornar a dins. Davallada de les borses més enllà d’un espantall.

I, així, arribaren, amb un panorama ple de tensions i pors, les eleccions del passat 26 de juny. El sondeig de FORTA  de les 8 del vespre s’equivocà escandalosament. Al final de la jornada, el panorama, respecte al desembre passat, havia canviat poquet. PP, malgrat els escàndols de corrupció (Pensin en el País Valencià o en el Fernández Díaz gate) havia passat de 123 a 137 diputats, el PSOE havia aguantat la batzegada i de 90 havia baixat sols a 85, Podemos i confluències havien quedat igual amb 71 escons (quina decepció s’endugueren els seus líders!) , C’s s’havia donat la gran patacada (de 40 baixava a 32) i les perifèries aguantaven: ERC amb 9, CDC amb 8, PNB 5, EH Bildu,2 i CC 1.

La pedra a la sabata, desenganyem-nos, tornava a ser Catalunya. Quan un problema no es vol resoldre, sempre acaba surant. El desembre hi havia la possibilitat de fer una gran col·lació PP-PSOE però Pedro Sánchez s’hi hagués fet la pell. Quedava una solució: PSOE (90) + Podemos (71) + ERC (9) + els convergents de Democràcia i Llibertat (8) feien una folgada majoria de 178 diputats. A servidor, que vaig viure a l’Itàlia del pentapartito, allò  no li resultava gens estrany ni encotillat.  Sumaven, però no volien que fos dit. Els barons del PSOE  van prohibir a Pedro Sànchez de pensar-hi, tan sols. No es podia dependre dels catalans! I s’enrocà amb  C’s (una minoria de 130 diputats que no va anar enlloc amb unes sessions d’investidura lamentables). Ho han pagat tots dos, el PSOE i C’s: els socialistes no van veure bé el matrimoni amb C’s i els votants pervinguts del PP han preferit tornar a la matriu que no pas seguir amb  la marca blanca.

Ara les coses estan si fa no fa. La victòria del senyor Rajoy, que ningú no la hi discuteix, és una victòria amarga. El PP (137) vol una gran coalició  amb PSOE (85), però Sánchez s’hauria de baixar els pantalons. “No es no. ¿Què parte del NO no ha entendido?” Com es passa ara a dir que el NO és un SÍ? Com es passa a dir que no pot pactar amb un corrupte com Rajoy i fer-ho? Com es passa a responsabilitzar-lo del les converses del clavegueram de Fernández Díaz amb el Director de l’Oficina Anticorrupció i oblidar-se’n tot seguit? I això també val per al senyor Rivera. El PSOE només es podria abstenir si s’aconseguís que Rajoy fes un pas al costat com va fer Mas. Però al PP hi ha molts ganivets a l’aire i no són tan generosos:  abans d’això, terceres eleccions! El PP també podria fer pinya amb C’s, PNB i CC i sumar 175 escons justos. La cosa seria  dèbil (l’oposició tindria el govern a les mans) i els bascos s’hi jugarien el futur proper (eleccions  autonòmiques a la tardor). En el fons PP necessita els catalans (i no fa pas tant de temps que Aznar hi pactava). Sumant PP (137), C’s (32) i CDC (8) ja farien majoria. Seria un centredreta ben vist a Europa. Però… no tinguin pas cap por que succeeixi. Els catalans som el dimoni amb banyes perquè demanem poder decidir el nostre futur. I és clar, no crec que ni Junqueras ni Homs es venguin l’electorat que ha resistit millor del que es pronosticava per un plat de llenties.

Diari de Girona, 4 de juliol del 2016

Futura constitució catalana

El dia 30 de gener del 2015, en un acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès de la ciutat comtal, es presentaren tres esborranys de Constitucions catalanes promogudes per tres grups ben diferents. Una presentada pel grup del jutge Santiago Vidal —com  és sabut, castigat amb separació del  càrrec per uns anys per aquest fet tan “terrible”—, l’altra presentada per  Joan Baptista Fonollosa, enginyer, coordinador de la Constitució redactada per un grup d´enginyers de la sectorial de l´ANC i, encara, la del jurista Antoni Fitó, coordinador de la Constitució redactada per membres del Casal Català de Madrid,  amb el suport de Oriol Vidal Aparicio, professor de Ciències Polítiques i Dret Constitucional de la Universitat d´Arizona.

Tots tres esborranys havien estat penjats a la web i havien rebut multitud d’esmenes de la ciutadania. Allà mateix es proposà de refondre els tres projectes i sortiren 17 voluntaris que es desconeixien entre sí tot i que ben aviat van conformar el grup Constituïm (es troba fàcilment a la web). Esmerçaren més de  2.600 hores en reunions de grup i plenàries i integraren  en una sola proposta  unes 3.400 aportacions de la ciutadania.

Després de 15 mesos de treball, el resultat va ser ofert  el passat 11 de maig  a la presidenta del Parlament català —es va saber aleshores que dues persones del grup van voler romandre en l’anonimat perquè no es repetís el cas del jutge Vidal— i, encara que es pot llegir i debatre a la web, El Punt Avui la va publicar l’endemà com a Proposta de Constitució per a la República Catalana. Alguns opinadors se’ van riure i en feren befa, però mai no  s’havia elaborat un text d’aquest tipus amb tanta participació ciutadana. I consti, la proposta és només una eina per debatre. Per això membres del grup Constituïm ho han anat exoplicant a la ciutadania. “Ecofòrum Club de Debat de la Garrotxa”, l’ANC, “Estelada 2014” i Òmnium Cultural vam organitzar-ne una presentació a Olot el passat 21 de maig amb quatre membres de Constituïm:  l’advocat Jordi Domingo, el conflictòleg Eduard Vinyamata, l’ecologista Santiago Vilanova i la jurista Elisabet Ferran; tres dies després d’altres membres la presentaven al Col·legi d’Economistes i a d’altres espais. I el passat dia 2 de juny es tornava a exposar i debatre a l’Ateneu Barcelonès.

La proposta consta d’un Preàmbul, que fa Catalunya “nació riberenca de la Mediterrània” (i això sol vol dir moltes coses), esmenta  la institució de Pau i Treva i hi insereix la Carta de la Terra  promulgada per l’ONU l’any 2000, un Títol preliminar, vuit títols més, referents a Drets i llibertats (I), Defensa seguretat i protecció (II), Principis Econòmics (III), Funcions de la República (IV), Organització territorial (V), Processos electorals (VI), Participació ciutadana (VII), Reforma Constitucional (VIII) i unes disposicions finals. Té 148 articles, alguns detallistes en excés. L’1, tanmateix, cal exposar-lo aquí en els seus tres apartats “1.1: Catalunya es constitueix en Estat lliure, sobirà, democràtic, social, ecològic i de drets i té com a valors inspiradors i fonamentals la dignitat de l’ésser humà, la llibertat, la democràcia, la cohesió social, l’equitat de gènere, la protecció de les minories i la sostenibilitat.  1.2: La sobirania rau en el poble de Catalunya i és en nom del poble i per al poble que s’exerceixen totes les funcions de l’Estat. 1.3: El poble català i els seus territoris configuren la Catalunya actual”.

A partir d’aquí la forma política i jurídica d’organització de l’Estat és la república ciutadana i representativa, la “llengua nacional i oficial”, el català (bé que es reconeix al castellà un estatus jurídic especial i es respecta l’aranès tot reconeixent l’entitat nacional aranesa), té en compte els vincles històrics i lingüístics amb d’altres comunitats peninsulars  —un picada d’ull a d’altres comunitats que conformen la nació catalana?— i exteriors, i tot el que vostès vulguin.

Si haguéssim de caracteritzar amb alguns trets aquesta proposta de Constitució diríem que és molt ecològica (en la línia de relacionar ecologia i economia de la Laudato si’)  —hi dedica els art. 54 i 55— i que es tracta d’un projecte molt garantista dels drets i llibertats fonamentals ja siguin individuals, col·lectius o socials.  Posarem exemples. Entre els primers, s’obre a la doble nacionalitat, garanteix la llibertat de residència i circulació,  la majoria d’edat (18 anys), els drets d’estrangeria i d’asil,  les llibertats personals (només es podrà estar retingut 3 hores i, detingut, 24),  la imatge i honorabilitat, a la llibertat religiosa i de culte, l’habeas corpus, el secret de les comunicacions personals,  la inviolabilitat de domicili,  la llibertat d’expressió i informació… Entre els col·lectius, a més de defensar els drets de reunió, associació i fundació proposa el de petició del que cregui a les institucions. Entre els darrers, s’esmenten el dret a la propietat privada, a un habitatge digne (a 36.3 es diu: “La ciutadania  ha de participar en les plusvàlues que generi l’actuació urbanística dels ens públics”), a la sanitat pública (a 37.7 es demana regular l’eutanàsia), els drets en matèria genètica i experimentació científica, pensions, serveis socials, persones amb discapacitats… Vénen després els drets laborals i els culturals. En aquest punt,  tothom té el mateix dret a una educació integral i de qualitat (48.1), però la coeducació a de ser efectiva (48.3); es reconeix la llibertat d’ensenyament (49.1), però “la República només podrà finançar parcialment institucions i sistemes docents privats” (49.2); reconeix l’autonomia universitària (49.4),  tot i que vol integrar “a l’entorn” tots els centres educatius, siguin públics o privats,  bé que no diu res de la integració entre ells (les hores de treball i sous dels centres d’ensenyament privats i públics no són els mateixos).

No puc fer aquí un resum de relectura complet. Destaco coses noves que no agradaran ni als negociants (se’ns defineix com nació de pau amb una explícita agència Nacional de Seguretat i Defensa i es demana l’aplicació de mètodes noviolents en els conflictes, cosa que fa descartar un exèrcit) ni als actuals polítics (els mandats es redueixen a dues legislatures de 5 anys, amb llistes obertes a una sola volta, publicades de manera aalfabètica començant per una lletra aleatòria, sense possibilitat d’aforament i, per torna,  tots els càrrecs són revocatoris). Expliquem-lo una mica més aquest nou sistema electoral. El President de la República és elegit en circumscripció única de tot Catalunya en sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, i així mateix el  president de la Sala de Garanties Constitucionals i Drets humans, que ho és també  del Tribunal Suprem —òrgan jurisdiccional superior, format pel plenari, les sales especialitzades i l’esmentada Sala de Garanties—, el Fiscal Superior de la República i el Síndic Electoral. (Val a dir que el Consell Superior de Justícia de Catalunya, màxim òrgan de la funció judicial, està integrat per una Sala de Govern—encapçalada pel president del Tribunal Suprem i 14 membres— i una de Control —presidida per un membre designat per la Sindicatura de Comptes i 20 membres més—, de manera que no hi pot haver corretges de transmissió entre el poder executiu i el judicial, ni en el tema de la Fiscalia). En una segona tongada electoral  s’escollirien  alcaldes, regidors,  síndics locals i fiscals de districte; en una tercera, s’escullen  diputats i els síndics, de Greuges, de Comptes i d’Ecologia.

Un fet portarà cua. Si quan la Constitució i l’Estatut els partits polítics es van esbatussar per les circumscripcions electorals (per això encara no tenim Llei electoral catalana), ara la sang pot arribar  al riu: “La circumscripció electoral és la comarca, tret de la ciutat de Barcelona, on la circumscripció és el Districte.  Cada circumscripció tria un parlamentari per cada 75.000 habitants o fracció, a una sola volta” (art. 78.2) Es vetllarà perquè els catalans residents a l’estranger  siguin adequadament representats al Parlament. Per això el nombre de diputats dependrà d’aquestes variants.

Diari de Girona, 20 de juny del 2016