Pessebre al CIE de la Zona Franca (conte de Nadal)

Vet aquí que  Jesús s’entestà a fer una altra volta per la Terra. Aquesta vegada, d’anada i tornada. Simple curiositat. I atès que el Pare Celestial li deixava passar tot, va fer una llambregada a sant Pere i es van entendre sense dir ni un mot. Sant Pere es va posar al superordinador. Aquest li va fer d’espieta i li va anunciar que amb un parell d’arcàngels de seguretat  en tindria prou. “És que hi vull anar sol”, va fer Jesús. Sant Pere se’l mirà amb una mica de llàstima. “Ara només faltaria que volgués tornar a Betlem!”,  pensà, sense adonar-se que Jesús llegia els pensaments.  “Sí, que m’agradaria, però aniré on em digueu mentre no m’allunyeu de la riba mediterrània…” Sant Pere se’l tornà a mirar no sabia com. “És que voldria fer part d’un grup d’això que en diuen emigrants…”  El sant va estar a punt de proferir-ne una de grossa, però se’n recordà del gall i es posà al superordinador. L’informe de la màquina va ser aquest: 1) Betlem, descartat. Ara era ciutat palestina i  Jesús hi podria prendre mal en un aldarull amb els israelians; 2) Ruta d’exiliats siriana, descartada. Moriria de fam i set en una presó de l’IES; 3) Ruta sudafricana per Líbia, descartada. Moriria ofegat una matinada de tempesta  a tocar de Lampedusa. 4) Ruta subsahariana fins a Espanya: passable. De Tànger passaria a Ceuta o Melilla, viuria  amb un grup de gent disposada a arribar a la costa espanyola  saltant les tanques de seguretat de 6m i escapolint-se dels aspersors de gas lacrimògen i cables de detecció tridimensional, tot malmetent les càmeres de vigilància i  tota mena de sensors que hi havia  (tèrmics, de so i de moviment). El superordinador assegurava que, amb penes i treballs, això sí, arribaria a Espanya sense perill de la vida. Allí, el Ministre de l’interior. de l’Opus, un home sense credibilitat perquè se servia del poder per espiar els seus enemics polítics del qual no es podia refiar, seria substituït. Tot seria bufar i fer ampolles.

I, sí. Jesús aparegué a Tànger. M’estalviaré el detalls de com va malviure i de quina solidaritat trobà en el grup d’emigrants que  li pagaren les despeses fins a Melilla (amb allò dels diners no hi havia comptat).  Una matinada freda saltà les valles de ganivetes de Melilla amb el grup —una ganiveta li va fer un tall a la cama de més d’un pam— i arribà a terra espanyola. Alegria. Van donar a tots un plàstic per abrigall, una ampolleta d’aigua i un pa de munició. Una ONG els repartí xocolata, galetes energètiques i una llauna de taronjada. S’agraïa d’allò més. Els companys ja sabien què passaria. Els portarien a un CIE, un Centre d’Internament d’Estrangers. Calia passar-hi uns dies i, un cop refets, escapolir-se’n. A Melilla no hi cabia ni una mosca. Tots anhelaven que fos un centre de la Península perquè, aleshores, ja eres a Europa.  El  d’Algesires, el d’Almeria, el d’Aluche de Madrid, el Sangonera la Verde de Múrcia, el Sapadors de València, el de la Zona Franca de Barcelona. Tenien por d’anar a  parar a la Guacimeta de Lanzarote  o a  l’illa de las Palomas de Tarifa.  Per sortir d’allà caldrien més diners, més contactes amb la màfia, més envitricolls. Els van portar amb vaixell a Las Palomas. Hi havia owerbooking. D’allí, una nit, a Algesires i, amb un autocar esgavellat de 40 places en deixaren  deu a Múrcia, una dotzena a València i la resta a Barcelona. Jesús va saber ben  aviat que  havia de mirar d’escapolir-se’n  abans de dos mesos perquè ser a un CIE volia dir que s’havien començat els tràmits d’expulsió del territori espanyol, on es trobava il·legalment, sense permís de residència ni de treball.  Escapar-se,  sí, però, com? I on anar?

Jesús va aprendre que un CIE estava gestionat pel Cos Nacional de Policia com una presó i que els indocumentats (simple falta administrativa) havien de conviure amb veritables delinqüents. Hi havia indocumentats  que tenien familiars a Espanya i podien pagar  la multa que establia la Llei d’Estrangeria  de 1985 en comptes de ser expulsats forçosament, últim recurs dels estats segons la Directiva Europea 2008/115/CE, coneguda com Directiva de retorn. És clar que l’article 62 bis de la Llei d’Estrangeria  també diu que els CIE són establiments públics de caràcter no penitenciari, amb finalitat preventiva i cautelar, sense més limitacions per als internats que la seva llibertat ambulatòria. Però el Reglament de funcionament i règim interior dels CIE (Decret 162/204 , BOE 15-III-2014) tampoc no va incloure les garanties de les persones privades d’aquella llibertat.

Jesús anava prenent nota mental de tot el que veia. Només d’entrar se’ls donà informació escrita del funcionament del CIE  en castellà, anglès i francès, però els interns  parlaven àrab, turc, kurd, arsi, woloj, mandinga, xinès, tagal, hebreu, bangla, urdú… i ningú no entenia res, perquè no hi havia cap servei de traducció ni cap intèrpret. Tampoc no hi havia cap denúncia dels Jutges de Control. La vida al CIE era angoixant, ja que ningú no sabia la seva veritable situació jurídica  (la majoria desconeixia el nom dels seus advocats d’ofici i els que el sabien tenien dificultats per contactar-hi). L’expulsió pesava damunt de tothom com l’espasa de Dàmocles d’un fracàs. La comunicació exterior també es limitava del tot: es prenien els mòbils als interns que en tenien, no hi havia  ordinadors ni terminals d’Internet, no es podien enviar fax ni fer fotocòpies,  i sols hi havia cabines telefòniques de pagament amb horaris i torns molt estrictes. El règim de visites no permetia cap contacte físic. No hi havia cap estructura de formació, oci o esport. Ni premsa. L’atenció sanitària i l’assistència social eren de tot deficients. Moltes cel·les superpoblades sense inodors. Jesús assistí a un moribund per falta d’atenció mèdica i visqué un suïcidi per desesperació. En cas de retorn  programat, no es comunicava la data ni als lletrats ni als interns ni als seus familiars. En cas d’expulsió (si havien excedit els 60 dies), la persona era alliberada a la porta del CIE, sense diners ni roba, sovint a centenars de quilòmetres de familiars o coneguts…

Jesús tingué sort. D’ofici li tocà un lletrat jove, d’aquells que volien fer bé la feina. Començà portant-li un intèrpret. Li havia demanat de parlar amb el  nou Ministre de l’Interior, va fer arribar al Ministeri pels conductes reglamentaris la petició, però el Ministre li va fer respondre que estava molt ocupat.  “Que li volia dir?” “Que és responsable de tot el sofriment dels immigrants d’aquí.”  Però l’home només volia saber  d’on provenia. “Vostè m’ha dit que ve de Tànger però que no és del Marroc.” “D’on jo vinc, vostè encara no hi pot anar, però el meu Pare  l’acollirà quan sigui el moment.” “O, sigui que té família?” Oi tant!” “I on se la pot trucar?” “No hi ha cobertura…” “I si el seu cas és el d’un retorn exprés, on se l’ha de portar?” “No es preocupi. Me’n tornaré jo mateix per meu compte per no causar cap despesa a l’Estat”. L’advocadet suava tinta xina.

S’acostava Nadal. Un negre corpulent del Senegal —Diwaradigua, es deia— que parlava mandinga i xampurrejava el català va deixar anar que els missioners del seu país li havien ensenyat a fer el pessebre cada any i que al CIE de Zona Franca n’havien de fer un tant sí com no. Es van servir d’una ONG que els visitava de tant en tant i d’unes monges perquè els compressin figures. Un dels policies rondinaires, que sempre es queixava perquè no era tasca policial  vigilar el CIE, deia amb raó, els portà una coixinera plena de molsa. Van fer un pessebre fantàstic, amb un vidre trencat fent de llac, llumets de coloraines i una cova de Betlem  amb bou i mula inclosos.  El dia de la inauguració i encesa de llums, amb gent de la ONG que els havia ajudat i havia portat torrons i vi dolç, molts interns van fer redol entorn del pessebre  i algú entonà el “Santa Nit” que acoblà totes les llengües del Centre d’Internament.

Per un moment, en aquell lloc d’angoixa i dolor, semblava que hi hagués passat un àngel. Quan ja tothom s’acomiadava, Diwaradigua agafà tendrament el Nen Jesús del pessebre, se l’apropà als llavis i li va fer un petó. Jesús se n’adonà i, inesperadament, li va dir sense pensar-s’hi: “Aquest sóc jo”. Diwaradigua l’esguardà al fons dels ulls. “Tots els d’aquí i tots els que pateixen en el món som aquest Nen”.  Jesús l’esguardà amb amor i deixà anar: “Tens tota la raó”.

Diari de Girona, 19 de desembre del 2016

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s