Catalunya empestada (si jo fos Rajoy o Sánchez)

Espanya, sense la perifèria —llegeixin Catalunya i Euskadi— ha esdevingut ingovernable. Si el Sr. Rajoy arriba a fer govern serà tan feble que un petit cop de vent el pot portar a una moció de censura. Si el Sr. Sánchez volgués fer govern amb Podemos i confluències, més perifèries, aritmèticament podria, però el Sr. Sánchez és ell i la seva circumstància (llegeixin barons) i la perifèria porta banyes. Per a un català sobiranista, Sánchez i Rajoy, Rajoy i Sánchez, són el mateix. Volen anul·lar Catalunya. Estem empestats. Per a ells, Catalunya no existeix.  Parlar-los de plurinacionalitat de l’Estat és parlar xinès, amb perdó dels xinesos. I això ve de molt amunt. Recordin que en el discurs d’inauguració de la monarquia el 19-VI-2014 el nou rei no va saludar ni tan sols als presidents de les comunitats autònomes. Com si no hi fossin. El passat juliol, a l’hora de saludar Obama, els líders bascos i catalans tampoc no hi foren convidats. En comptes de despatxar amb normalitat amb els líders catalans,  S.M. el Rei sembla que tingui por quan ve a Catalunya. A Girona, es blinda al Palau d’Esports per  l’acte anual de premiar l’emprenadoria  promogut amb el logotip de Princesa de Girona i res de res més. (Quins greus errors de la casa reial.) I així estem. El Rei no arbitra ni modera i la prova més clara és que podem abocar-nos a unes terceres eleccions.

No fa pas tants anys  González i  Aznar governaven  amb catalans  i els bascos. Què ha passat des d’aleshores? Seran mai capaços de fer una mínima autocrítica des de Madrid?

Faré un breu memoràndum. Quan la reforma de l’Estatut Català el PP predicava per les Espanyes que tots els mals provenien de Catalunya. I el van recórrer.  També el defensor del poble que era socialista. Parlo del 2006.  Fa 10 anys. I un Tribunal Constitucional amb membres amb el mandat caducat gosaren  sentenciar contra un Estatut referendat pel poble el 28-VI-2010. (Un fet inaudit!) La manifestació del 12-VII, encapçalada pel president català socialista Montilla, que havia parlat de desafecció de Catalunya, no va suposar cap senyal als cappares de Madrid. Fa sis anys. Pitjor, la  Llei de consultes populars per via de referèndum del  17-III seria recor-reguda al TC a petició del govern socialista de Rodríguez Zapatero el febrer del 2011. La victòria de Mas  del 28-XI en les eleccions al Parlament català amb 62 diputats de CiU sembla que començà a espantar. Ara sabem que funcionaren clavegueres de l’Estat. Però PP i PSOE seguiren igual. El 27-IX-2011 van signar un Pacte a esquenes de la ciutadania per canviar l’article 135.2 de  la sacrosanta Constitució. L’1-II-2012 Mas s’entrevistà amb Rajoy perquè posés fi a la discriminació fiscal de Catalunya. Li contestà: “Vivo en el lío”. I van haver de demanar  a Europa ajuda financera (no volien parlar de “rescat”). I quan el 20-IX-12 Artur Mas va dur al president Rajoy el mandat del Parlament català de demanar-li un pacte fiscal per a Catalunya semblant al concert basc, va rebre un cop de porta als nassos. A Madrid no van entendre ni l’11-IX-12 ni la convocatòria d’eleccions per al 25-XI-12 ni les paraules de Mas (“Situacions excepcionals requereixen decisions excepcionals”). Tampoc no van saber interpretar els resultats (12 escons perduts per CiU i 11 guanyats per ERC). El 23-I-13 en la  Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya declarà que “El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” i instà el govern a pactar amb l’Estat una consulta per decidir el seu futur.  I el 3-III a la majoria de diputats del 23-I s’hi sumaren els diputats del PSC-PSOE, que el febrer havien trencat la disciplina de vot al Congrés en aquest sentit. A Madrid no s’adonaren dels 104 diputats sobirans sobre 135! En comptes de fer política,  el TC suspendrà la Declaració el 7-V i ho ratificadràl’11-VII. I, malgrat tot, l’11-IX: Els catalans omplírem 400 km donant-nos les mans al crit d’”Independència!” construint la Via Catalana. Cap resposta política, ni del monarca ni dels cappares dels partits centralistes. Laissez faire, laissez passer…

Cal seguir? Ja veuen que sóc benèvol i no parlo de la Gürtel  ni de Bárcenas  ni de Bankia ni de València ni dels cassos de corrupció que tenen el PP amb l’aigua al coll.   El 23-I-14 es va tancar formalment el rescat de la banca espanyola, malgrat  fos sota vigilància del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat)  fins al retorn del préstec de de 41.300 M€. Ho pagaríem tots. El 8-IVel Congrés de Diputats (les Cortes) rebutjà la petició que li van fer a fer  Turull (CDC), Rovira (ERC) i Herrera (ICV) amb 47 vots en contra a fi que la Generalitat de Catalunya  pogués rebre les competències per poder celebrar un referèndum d’autodeterminació d’acord amb l’art. 150.2 de la Constitució. Malgrat  l’afer Pujol (25-VII), l’11-IX un milió i mig de persones van fer una V de “Victòria” a la Diagonal i Gran Via de Barcelona amb el crit d’”Independencia!”. El 19-IX el Parlament català aprovà la Llei de consultes no referendàries que seria recorreguda al TC. El 9-XI es va haver de canviar un referèndum legal per una Jornada de participació on van anar a votar 1,8milions de catalans. (Resultat? Processats el president Mas i tres consellers.) El 18-XII dimití Eduardo Torres-Dulce, Fiscal General de l’Estat per massa ingerències polítiques en el cas del procés participatiu català. Ara sabem que col·laborava amb  l’infame Fernánez Díaz el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso.

 Seguir és posar el dit a la nafra i arribar a les eleccions catalanes del 27-IX-15 amb un parlament sobiranista i la substitució de Mas per Puigdemont. Rajoy ha confós la política pel TC i aquest s’hi ha avingut. Ell que  diu que la llei s’ha de complir sempre,  des del 2014 que la incompleix  en no revisar  el sistema fiscal de les autonomies com està establert. Ell q            ue pro-clama que cal sotmetre’s sempre a la llei, la vol dictar a Europa pel cas d’Escòcia després del Brexit. I ningú alça cap dit per deixar les coses calsres.I Espanya s’ha fet ingovernable.

Si jo fos Rajoy o Sánchez canviaria com un mitjó, em posaria a fer política i deixaria els tribunals de banda. Contestaria les 23 peticions que dugué fa mesos  a la Moncloa el President Mas amb llum i taquígrafs. Em posaria a fer les inversions que toquen a Catalunya, sense els enganys consuets, començant per el corredor mediterrani. Posaria els catalans com a model a la resta d’Espanya amb números damunt la taula. Per exemple, d’exportacions. No tindria por d’afrontar el dèficit fiscal. Faria els arranjaments que calguessin. Demostraria als catalans que el que aporten a les arques de l’Estat ho tornen a rebre. Arranjaria els problemes fiscals, balances i principi d’ordinalitat inclosos, vist que Àngel de la Fuente (l’home de Montoro) va deixar clar que hi havia desigualtats. I Espanya les hauria de saber. Deixaria bloquejar  cultura i ensenya-ment pel nostre Parlament. I explicaria a tort i a dret que Catalunya està millor així, amb totes aquestes reformes, unida a Espanya, que desunida. I, aleshores, quan Catalunya no se sentís escanyada com se sent ara,  concediria un referèndum perquè guanyés el No a la secessió. Si sabessin preparar-ho, estimant Catalunya, afalagant-la, amoixant-la… trobarien molts indecisos i, malauradament per als independentistes,  podrien guanyar el referèndum. Com va pasasra Escòcia. Si jo fos el rei, arbitraria i moderaria.

Però jo no sóc Rajoy ni Sánchez ni el rei. I prefereixo que segueixin així, en el seu atzucac, sense fer cap examen de consciència,  amb una Espanya amb clavegueram intern però externament ingovernable perquè  no es compta amb les perifèries ni s’hi vol comptar. I espero que els bascos facin el seu camí fins que  l’Estat exploti o es desintegri.  Al centre la cosa potser farà una mica més de xup-xup obligant Rajoy a fer un pas al costat. Però serà per poc temps.

Acabi manant qui mani, sigui el PP sigui PSOE, per als catalans ens serà indiferent. Perquè el procés no té aturador. I com més aviat fugim d’Espanya… menys problemes. Per a ells no ho sé; i per a nosaltres, segur.

Diari de Girona, 1 d’agost del 2016

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s