Pau López Castellote i Josep M. Soler Argilaga

El passat desembre vaig assistir a la defensa d’una tesi doctoral, la de l’ex-alumne i excompany de treball Valent Freixas i Sibila, sobre el pedagog Pau López Castellote (1929-1994), que, malgrat passà una infantesa gairebé marginal a conseqüència de la guerra,  fundà l’escola “Costa i Llobera” de Barcelona des d’un conscient  ideari catòlic fins al punt que en deixà la direcció perquè no s’acomplien els seus objectius. Era fill espiritual del P. Orlandis i de Bofill i Bofill.  Aleshores, els escolapis li van confiar el Curs d’Orientació Universitària que volien  per a totes les seves escoles barcelonines, segurament el primer laic  amb aquest encàrrec de confiança d’una orde religiosa: fou el COU “Jaume Bofill”, on vaig tenir la fortuna de treballar molts anys des dels primers 70  des de la perspectiva de l’humanisme cristià que volia i exigia en Pau, aleshores secundat per un d’aquells homes que sap fer costat des del silenci, la discreció i el treball, Josep M. Soler Argilaga (1928-2015), un matemàtic que morí a les vigílies del passat  Nadal, sense haver pogut assistir a la defensa de la tesi sobre el seu amic, postrat al llit com estava. Si en Pau durant la transició democràtica fou un dels membres actius del Consell Escolar de Catalunya, en Josep M., els anys 80, va ser un home actiu i humil de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.  Vull dir que en Pau lluïa perquè tenia homes al seu costat que sabien discutir amb ell —l’altre de la troika, era Pep Soler— i, rere el debat, li donaven tot el suport

Vaig aprendre moltes coses al costat de tots tres i de l’equip de professors que en Pau  sabia liderar sense imposar-se. I  això no vol dir que no discutíssim molt. Li llegia i comen-tava els seus llibres (Ayer, hoy mañana, de 1972; Els cristians i l’educació dels fills, 1979). Servidor era jove, hi arribava amb una llicenciatura de teologia i filosofia sota el braç, motiu suficient per debatre amb ell. Em confià classes de  Llengua i literatura, que a mi m’atreien més que les de filosofia  (cosa que em portà a llicenciar-me en filologia!) i els cinema-debats.  (Els “seus” professors de filosofia havien d’haver passat pel doctor Canals! A Canals, servidor  l’havia tractat a la Universitat, però no li coneixia  els seus aspectes teològics. En Pau em va aconsellar  unes xerrades que feia al Foment de la Pietat. Quan li vaig sentir dir que la bèstia de què parla l’Apocalipsi era l’actual democràcia, no hi vaig tornar mai més.)

Recordo que una vegada, debatent amb en Pau sobre tradició i revelació,  li vaig dir que el Magisteri de l’Església s’havia equivocat sovint i, no només en el cas de Galileu. Es va escandalitzar molt, perquè, per a ell, ser cristià era acceptar en bloc el que digués el Papa i el Magisteri.  (A mi, m’havien ensenyat de prendre les declaracions magisterials amb cercles graduals i concèntrics, de menor a major importància i el Vaticà II acabava de distingir entre Declaracions, Decrets i Constitucions, per exemple.) “Li puc portar una dotzena de casos en què el magisteri s’ha equivocat; en el camp de la sociologia quan ha parlat del liberalisme, del socialisme i del comunisme; en el de la Bíblia quan ha fet Moisès autor del Pentateuc; en el de la ciència quan ha parlat del magnetisme i de l’electricitat…” “Documenta-me’ls. A veure si ets capaç..:” Llavors encara no existia el llibre de González Faus: Momentos ocuros del magisterio eclesiástico. Vaig agafar el Denzinger-Schönmetzer i n’hi vaig llistar  una quarantena, d’errades, incloent-li les fonts llatines (ell, el llatí, el dominava). “D’on ho has tret això?” De l’Enchiridion!” Va anar a la Herder i no va parar fins que  va tenir el llibre a les  a les mans. No sé amb qui devia parlar, però al cap d’uns dies em va cridar: “Tenies raó amb allò dels centres concèntrics”. En canvi, una altra vegada que vaig fer una crítica a Joan Pau II  al quinzenari de l’Anoia “El Cep” (els deixava el títol de periodisme i escrivia una columna a cada número), va deixar la subscripció. Un xitxarel·lo com jo havia gosat criticar el Papa! Així i tot, sovint em llegia els seus articles abans de publicar-los a “La Vanguardia” Un d’ells, ‘Uniquique sui’ li vaig augurar que portaria ròssecs… i no em vaig pas errar.

Podria explicar més coses que l’honoren, a ell i al seu equip. Per exemple, vaig suspendre el seu fill (el món gira: ja ha estat professor del meu!) i va tenir una reacció de pare: “Deus haver fet un examen envitricollat!” “El que vam pactar tots els professors de la mateixa assignatura.” “Porta-me’l.” Era un suspès clar. Li vaig dur, remugant. Els pares dels alumnes, si tenien cap queixa, abans de parlar amb el professor d’un matèria,  havien de parlar amb el tutor del seu fill. Va revisar l’examen. Suposo que va parlar amb els seus dos adlàteres. A la tarda em va cridar al seu despatx i em va demanar excuses. “Perdona’m, perquè he fet el que jo mateix em queixo quan ho fan d’altres pares.” Jo no sabia on posar-me. Molt abans que se’n parlés, allà debatíem l’Ideari del Centre i construíem el Projecte Educatiu.

Tornem a la tesi. El tribunal —ara se’n diu “Comissió d’avaluació”, em sembla— era d’upa: el presidia Octavi Fullat (UAB) als seus gairebé 88 anys i el secundaven els doctors Joan Mallart (UB) i Francesc Torralba (U. Ramon Llull), que feia de Secretari. Entre el públic, persones rellevants: l’ex-general dels escolapis, el provincial, el president de l’Escola Cristiana… Havia dirigit la tesi el Dr. Josep Gallifa i en Valentí no estava gens nerviós a l’hora de defensar-la. Com sempre, en acabar la defensa, el President demanà als doctors assistents si volíem fer algun comentari; em vaig mossegar la llengua. L’hauria felicitat, per la tesi  —ja era hora que recuperéssim una figura cabdal d’entre els nostres pedagogs— i per presentar la biografia  sense les pedres d’ensopec amb què en Pau  topà al llarg de la seva tasca pedagògica; ell havia presentat dos paràmetres de la seva acció pedagògica, conèixer el món, les idees i les coses   (per això volia una instrucció rigorosa) i aprendre a valorar-les. Cert, però aquests dos vèrtexs es dirigien al tercer: actuar d’acord amb la valoració del que has conegut. I encara li hauria recordat una frase seva, que ens repetia quan li demanàvem determinades reconsideracions: “Estic disposat a canviar el que sigui, a canviar-ho tot,  tot el que ens faci millorar en la feina que tenim entre mans, menys la meva fidelitat a Jesucrist”.

Que un laic, pare de cinc fills, parlés així… impressionava. La tesi, segons s’explicà,  abunda en biografia i acció pedagògica des de les concepcions humanístiques i antropolò-giques  de Pau López, a partir d’un mètode de Paul Ricoeur —un home que he llegit per raonar la importància dels mites bíblics—, però, segons vaig entendre, hi mancaria un cert lligam entre el mètode i la pedagogia desplegada pel Pau (Mallart). Torralba exposà que no havia trobat ni les ombres que tot humà té (i en això, al meu entendre, el doctorand feia bé d’anguilejar) ni les columnes del pensament del Pau (ni les trobaria, perquè malgrat entre els seus professors hi tenia  filòsofs com Jordi Sales, Prevosti, Forment o Mauri —tots de la UB—, tenia com a paradigma, après d’una línia que era la d’Orlandis-Bofill-Canals, que no hi havia res superior al Magisteri). Fullat, va anar a fons, aconsellà el doctorand que reduís la part metodològica quan publiqués el llibre,  i va fer-li una pregunta crucial: “En Pau sempre parlava d’humanisme cristià, però la seva mentalitat era cristiana o catòlica?”

Pensava tot això durant  l’Eucaristia que  vam celebrar recentment en honor d’en Josep M. Soler, on ens vam trobar molts ex-companys. En Josep M., com en Pau, va donar el cos a la ciència. I vaig recordar un estudiant de medicina que li va tocar de fer pràctiques amb el cos d’en Pau.  “No m’havia passat  mai, però em vaig mig marejar. Trobar-te amb el cadàver d’una persona que has estimat amb l’escalpel als dits…. imposa”. Espero poder llegir ben aviat  el llibre que sortirà de la tesi d’en Valentí: Ser persona. Vida, pensament i acció pedagògica de Pau López Castellote. Aquest era el títol de la tesi.

Diari de Girona, 14 de març del 2016

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s