IV Fòrum de Teologia i Alliberament: una reacció social

Just l’endemà d’acabar-se el Fòrum Econòmic Mundial de Davos (el dels rics), que des de 1998 impulsà reactivament el Fòrum Social Mundial amb el lema “Un altre món és possible” (el dels pobres), fa cosa de quinze dies, començava a l’església de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona, seguit per més d’un centenar i mig de persones d’arreu de Catalunya, el IV Fòrum Català de Teologia i Alliberament (FCTiA) sota el lema “Contra les fractures, diàleg i acollida”, un lloc d’encontre que es realitza cada dos anys, promocionat per una pluralitat de persones i institucions religioses. En la crida d’enguany es deia que si el 2010, es denunciava que un  10% de persones acumulés una quantitat de riquesa igual a la del 90% de persones del planeta, enguany es podia dir que és l’1% que acumula la riquesa del 99% restant. De cop, ens havíem descobert pobres: a Catalunya hi ha 2’2 milions de persones en situació de pobresa, tres-centes mil persones aturades sense cap prestació, 320.000 famílies que no poden pagar els subministraments de gas, llum i aigua, 300.000 nens i nenes per sota del llindar de pobresa, milers joves sense feina… Però hem pagat sumes astronòmiques per al rescat dels bancs.”

Les xifres són fredes i es tractava de desemmascarar  allò que hipòcritament ens solem  amagar les societats benestants, vist que tenim una immensa capacitat per celar les pròpies misèries més enllà de les aparences. Es tractava visibilitzar els problemes de la pobresa existent, sense fragmentar–la en diferents sectors de la població (avis, mares solteres, immigrants, desnonats, llistes d’espera…), perquè la pobresa és una de sola: una majoria social que s’està empobrint per obra i gràcia d’uns privilegiats  que originen sectors vulne-rables (nens, avis, desocupats, refugiats víctimes de la fam o les guerres…). Les solucions fragmentades —malauradament, necessàries— esdevenen només remeis pal·liatius. Cal una resposta global. I en aquesta “resposta global” caldria incloure-hi la denúncia a les administracions que, en comptes de protegir els ciutadans, prefereixen incrementar la despesa militar, rescatar bancs, encendre l’Orient per seguir el negoci de les energies fòssils en lloc de programar l’estalvi de les renovables o paralitzar al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular com la de la renda mínima. Unes administracions que converteixen les primaveres àrabs en desgoverns, el Mediterrani en un cementiri i que blinden Europa amb filats de pues o concertines en comptes d’acollir immigrants i refugiats que fugen de situacions extremes.

 Aquest IV FCTiA, del qual els grans mitjans no han dit res (visca la des-informació in-formada!), seguint el lema ja esmentat,  s‘organitzà a partir de tres eixos —fractures, diàleg i acollida— exposats cadascun en taules rodones pertinents davant del públic que podia qüestionar els participants al diàleg, moderades per figures dels mass-media. Així, el dissabte, al matí Gemma Nierga moderà una taula on participaren Sandra Pardo (experta en immigració, sociòloga, educadora, del col·lectiu Sant Adrià i de la fundació “Pare Manel”), Esther Borrego, de l’associació “Vincles”, dedicada a la gent sense sostre (recorren la ciutat de nit i els visiten), i Merche Rodríguez (de la Cooperativa anarquista Gregal que es responsabilitza d’un menjador social al Besòs). Si la primera denuncià les lleis que segreguen els estrangers malgrat la necessitat de “col·locar l’esperança en el dia a dia”, Borrego, convençuda que ningú està al carrer perquè vol, explicà que amb cinc anys s’ha passat del 5% a l’11% de persones que viuen en l’extrema pobresa, que tenim 2.799 persones sense llar a Barcelona, amb una esperança de vida de 58 anys (de les quals 600 dormen al carrer). Rodríguez ens explicà com 400 persones mengen cada dia en un espai de 100m2 que fa el menjador social (de les quals repeteixen diàriament 180) i ho aprofità per denunciar l’acaparament de menjar  de certes institucions eclesials i els privilegis de certs organismes com el Banc dels Aliments.

Abans de cada taula hi hagué un moment de pregària religiosa dirigida per un cristià, un musulmà i un jueu. Després, la gent es repartia en una dotzena de tallers diferents dedicats a un enriquidor ventall de temes que anava des de la desigualtat, als maltractaments l’espiritualitat de l’Islam o del Budisme, els tipus de marginació, els problemes de la immigració i l’islamofòbia, el debat entre intel·lectuals castellans i catalans sobre el procés nacional català, les presons, el problema de Síria…

La segona taula del dissabte a la tarda, moderada per Antoni Bassas, la componien Mohaned Halhoul, del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, David Karvala, d’Unitat contra el feixisme i el racisme (que explicà la feina contra centres nazis i  contra PxC) i   Guillem Talens,  representant de l’administració municipal barcelonina com a responsable de l’Espai Avinyó). La tercera, del diumenge al matí, moderada per Carles Solà, a més de Xavier Alonso, de la Direcció general per a la immigració, hi participaren Manuel Andreu, de la Xara de Suport dels Assentaments del Poble Nou, Montse Milà, de l’Assembla solidària contra els desnonats, i Josef Arma, immigrat de color, que ens explicà com funcionava a Sant Andreu la seva cooperativa de ferralla, cosa que els havia permès obtenir papers.

És impossible explicar en aquest breu espai el reguitzell de conclusions que es van llegir el diumenge, abans del dinar de comiat. Malgrat la humilitat del Fòrum, les iniciatives d’acollida dels més vulnerables originats per les fractures socioeconòmiques —atenció als pre-sos, acompanyament als immigrants, desnonats i sense sostre, ajut a la marginació, recollida solidària d’aliments, etc.—, constituïen un ferm senyal d’esperança. Les noves formes d’economia social i cooperativa, les propostes de la banca ètica i de noves formes de producció i distribució d’energia, esdevingueren afortunadament un símptoma d’una una societat que comença a reaccionar.

I no podia ser altrament. El Fòrum sobre  Desigualtat, Atur i Pobresa celebrat el passat mes d’abril a Barcelona, oferia unes xifres del tot escandaloses. Al món, avui, 62 persones posseeixen la mateixa riquesa que 3.500 M, la meitat de la humanitat. Fa vuit anys eren 600; en fa sis, 388; l’any passat, 80. La crisi ha servit per concentrar la riquesa en poques mans. En últims cinc anys els ingressos dels més rics s’han incrementat en un 44% i els dels 3.500 M s’han reduït en un 41%. Es calcula que als paradisos fiscals s’hi amaguen 14 bilions de dòlars. Fa vuit anys eren menys de la meitat, xifra suficient per acabar amb la pobresa en el món. Davos no hi té res a dir?

Des del punt de vista estatal, segons el mateix informe, Espanya és el segon país de la UE país on ha crescut més la distància social (14 vegades més que a Grècia): 2’3 milions de persones tenen tant com la resta, 42 milions, i més en concret, només 20 persones tenen 115 mil M d’euros igual que 15 milions de persones, el 40 % de la població més pobra. Des de fa només dos anys, el patrimoni d’aquells 20 rics ha augmentat un 15% i el patrimoni dels 15 milions de la cua, ha disminuït també en un 15%. L’evasió de capital d’Espanya cap a paradisos fiscals, de 2013 a 2014, ha crescut en un 2.013 %, i en concret cap a les Illes Caiman en un 8.796 %. El frau és de 100 mil M €. i el Catalunya, 16 mil Milions €.  Com és que ho tolerem? Altrament, la meitat de la població de Catalunya s’empobreix any rere any. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya el 2014, un 21% de la població catalana estava en situació de pobresa relativa (cobrava menys del 60% de la renda mitjana) i un 11’7% en pobresa severa (cobrava menys del 30% de la mitjana). En total, el 32’7% de la població catalana viu en pobresa. I  els informes (Foessa, Fedaia, Síndic de Greuges, Fundació Bofill, Fundació Campalans..) coincideixen. El pitjor és que la situació s’agreuja: El 41% de les llars manifesten no poder fer front a despeses imprevistes (assumir 650€ extra) i un 42,6% no pot fer vacances almenys una setmana a l’any. El 9,9% de la població té retards en el pagament de despeses d’habitatge. La desigualtat social a Catalunya és molt superior a la europea: el 20% de les llars amb majors ingressos acumulen 6,5 vegades el que ingressen el 20% de les llars més desfavorides. La taxa de pobresa relativa arriba al 28,8% entre els menors de 16 anys i a un 14,4% de les persones grans. Aquest IV FCTiA constatà, malauradament, que de la crisi només n’han sortit alguns.

Diari de Girona, 8 de febrer del 2016

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s