Viacrucis ciutadà

Rebo una carta d’una asseguradora de prestigi. Em demanen una “fe de vida” abans d’una determinada data. M’amenacen que si no la reben en un temps de terminat suspendran els pagaments amb els qual compto, després d’haver afluixat la mosca  religiosament, un servidor. Després de l’amenaça, em saluden “muy atentamente”.  Nassos. N’hem d’aguantar d’humiliacions els ciutadans!

Ah, afegeixen que consideraran un document vàlid com a fe de vida els expedits per a) Registre civil o Jutjat; b) Qualsevol organisme públic; c) Metge de capçalera. Penso que tindré  el camí fàcil si vaig per la via del metge de capçalera. Truco, doncs, a la Seguretat Social, per demanar hora. Em surt una maquineta amb veu enllaunada. Premi un número. Digui què vol. “Visita.” “No l’entenc.” La màquina de marres! A la tercera o quarta vegada resulta que sí, que m’entén. I em dóna data de visita ad kalendas graecas. Una setmana abans del termini que m’ha donat l’Asseguradora.  Hi estic d’acord. Per força.

Arriba el dia, agafo el bus  i cap al metge, que es metgessa.  Hi vaig ben aviat però encara he de fer una mica de cua. “Fe de vida? Abans teníem un dispositiu a l’ordinador però fa un temps ens el van treure.” Consultes més amunt. Arriba una coordinadora de no sé què. “No en fem, de fes de vida! Sàpiga que els metges hi estem en contra perquè l’administració, al final, ens ho farà fer tot, als metges. Fins i tot apagar foc i ensenyar als nens els senyals de tràfic.”  Treu foc pels queixals. “Escolti. He estat professor, funcionari de l’Estat, i ja sé què vol dir.  Però em digui què he de fer. L’he de presentar abans d’una setmana. I aquí se’m diu que els metges de capçalera ho poden fer.” Li mostro el document. “Vagi a algun centre de Serveis socials de l’Ajuntament …”  I se’n va tan panxa. La metgessa sortosament és més comprensiva i em fa un paper on diu que m’he presentat. És una mena de fe de vida, perquè, si estigués mort, no hi hauria pas pogut anar, allà. Vaja, dic jo: Ni allà ni enlloc.

Baixo a peu cap a casa. Penso que vés sa saber si em servirà de res aquell paper. A prop d’on camino hi ha Can Castelló, que em sembla que és un centre de l’Ajuntament. Hi vaig. Tancat. Obren a les 10. Unes senyores que esperen em diuen que allà no me’n faran cap, tampoc, de fe de vida. Decideixo tornar a casa.

A mig camí veig la rajola de l’edifici de la conselleria d’Ensenyament de Via Augusta. Penso que sóc un enze. He estat professor tota la vida i aquella és la meva Conselleria. És un Organisme públic. Segur que em faran la fe de vida en un obrir i tancar d’ulls. Mentre entro a l’edifici preparo  el DNI per mostrar als guàrdies dels detectors d’entrada. No cal. M’assenyalen els despatxos, on s’arriba sense passar pels detectors. Hi ha moltes persones treballant  en taules diferents. Potser mig centenar. En  el taulell darrera del cartelle t d’“Informació” no hi ha ningú. M’espero una estona i ningú no ve a atendre’m. Al costat hi ha un altre cartell: “Registre”. Al darrera, un senyor llegeix el diari i un noi reflexiona en les musaranyes.  No es pot pas dir que tinguin gens de feina. M’hi apropo. Ningú no em diu ni ase ni bèstia. “Necessitaria una fe de vida.”  Un d’ells amb un cop de cap em fa que vagi a “Informació”, que és al costat. “No m’hi atén ningú.” “Doncs, esperi.” Ara li sento la veu. Faig quatre passes de costat i em torno a situar davant del cartellet “Informació” del mostrador. M’espero.  Al cap de quatre o cinc minuts que semblen segles per allò de no saber si esperes debades, ve una noieta. “Necessito una fe de vida”. “Una què…? D’això no en fem.” Li ensenyo el paper de l’Asseguradora on diu que qualsevol organisme públic el pot fer.” Fa cara de baixar de l’hort. “Doncs, aquí, no en fem”. “Això és un organisme públic, oi?” Em comença a pujar la mosca al nas. Va a buscar una altra persona, més expeditiva. “Miri, no en fem de fes de vida.” “Però tots els organismes públics en poden fer. Miri, aquest document, com ho diu. Potser no es tan avesats a fer-ne, però en poden fer…”  “Doncs, no n’hem fet mai cap.”  “Algun cop ha de ser el primer.” “Perquè ho diu vostè?”  “He estat catedràtic d’Institut i el meu organisme públic més afí és aquest. On vol que vagi?” “No insisteixi”. “Doncs, miri: ja parlaré amb un superior seu, però això és inaudit.” (Tinc amics al Departament i conec la Consellera, Irene Rigau, perfectament. L’admiro per moltes reformes que ha fet, i n’estic segur que no li agradaria gens saber l’atenció que rebo. Tampoc no la molestaria mai a ella per una niciesa com aquesta. Em passen pel cap altres  coneguts del Departament. Potser  en faré cinc cèntims a algun.) L’altra noia parla en veu baixa a l’expeditiva, pensant que no ho sento: “Li donem un imprès perquè ho sol·liciti i ens el traiem del damunt,” li diu comsi fos enze, un servidor. Van a una taula i agafen un imprès.  “Miri, si vol pot demanar-ho amb aquest imprès.”  L’altra noia  postil·la: “I li respondran que aquí no en fem”. No agafo el paper. Alço la veu: “Mirin. No em mamo el dit. Vostès se’m volen treure del damunt. Servidor necessita una fe de vida  avui. Podria demanar que vingués un superior seu, però no ho penso fer. Ja ho diré a qui ho hagi de dir. Passin-ho bé —faig amb una petita i sarcàstica reverència— i moltes gràcies pel que no els ha donat la gana de fer.” Me’n vaig dignament. Em penso que em criden però no em giro.

Un cop a casa agafo la “Guia de Barcelona” i consulto els centres de Serveis socials de l’Ajuntament de la meva zona. Un és al carrer  Sant Hermenegild, a Sant Gervasi, i l’altre al carrer Salvador Mundi, a Sarrià. Atès que ja he caminat prou, avui, consulto plànols per saber on aparcaré millor.  Malament a tots dos llocs. Google tampoc no m’ajuda.  Sortosament a la “Guia” hi ha telèfons. Truco a Sant Hermenegild. Em surt aquell so que fa el telèfon quan està connectat a un fax o a Internet. Malament.  Truco a Sarrià. Ara el so es de comunicació. Santa paciència. Hi torno. Segueixen comunicant. A la tercera, la vençuda. “Serveis socials de l’Ajuntament?” “Digui”. “Si vinc, que em faran una fe de vida?” “No. Truqui al 010.” I em pengen.

Truco al 010 amb la mosca més amunt del nas. Ja estic disposat a tot menys acabar la jornada sense la fe de vida. He d’esperar una estona. Em surt, estranyament,  una veu atenta i acollidora. “En què el puc ajudar?” “Necessitaria una fe de vida.” “Per avui?” “Si pogués ser, sí.” “Li ho dic perquè li podríem mirar de fer des d’aquí, però trigaria tres o quatre dies. Si es pot desplaçar, l’hi faran una avui mateix.”  “On he d’anar?” “Als serveis municipals del carrer Anglí, 31. Està tocant Bonanova.” “He de trucar abans?” “No cal. Si m’assegura que hi va, ara li agafaré tanda jo mateix.” No me’n sé avenir d’haver torbat una persona tan amable. “Sap si hi ha cap pàrquing proper?” “No ho sé, però li ho puc mirar.” “No cal. Ja ho miraré jo mateix. No vull abusar de vostè. Ha estat molt amable. Moltes gràcies.”  Miro el plànol i no veig cap pàrquing proper. Em desplaço amb el ferrocarril de Sarrià. Abans d’entrar  veig un pàrquing a tocar que no era al plànol. Mala sort. Temo trobar cues.  Arribar i moldre. Malgrat haver-n’hi, de cua, el mateix noi d’informació  té un programa a l’ordinador i, amb el DNI, em treu  automàticament més que una fe de vida un certificat  de residència. “Això val?” “I tant!” “Moltes gràcies. Li dec alguna cosa?” “No.”

Just a la sortida, a Bonanova, passa el 64 i l’agafo per tornar a casa. Hi arribo a l’hora de dinar. Agafo un sobre, hi poso el paperot de la metgessa i el del municipi i ho vaig a tirar a la bústia. Un matí perdut per assolir un paperot que es fa amb 20 segons! “La mare d’en Tano quan era gitano!”, que diria aquell.

Un mes després, trucada del Banc. “Escolta. Hi ha un problema. Aquest mes l’asseguradora no t’ha pagat perquè no has presentat cap fe de vida com t’havien demanat”. No escriuré la grolleria que vaig exclamar.

Diari de Girona, 23 de novembre del 2015

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s