Tot té un preu

Al ministre Cristòbal Montoro

Senyor ministre: Nascut a Jaén a Jaén (28-VII-1950), si no m’erro, emigrà amb els seus amb penes i treballs  a Madrid, es llicencià en  Econòmiques i Empresarials per l’Autònoma, es dedicà a la docència i fou catedràtic d’Economia Aplicada (Hisenda Pública i Dret Tributari) de la Universitat de Cantàbria. També ha estat professor en el CEU-San Pablo i adjunt a l’Autònoma madrilenya. Subdirector del Servei d’Estudis del Banc Atlàntic, membre dels comitès Financer, Fiscal i de Conjuntura Econòmica de la patronal CEOE (Confederació Espanyola d’Organitza-cions Empresarials): n’ocupà la direcció d’estudis i la de la revista de l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), sempre  crític amb l’estat de benestar des de la seva fundació el 1979. El 1992 (42 anys) gosà proposar des de l’IEE l’eliminació de la referència de l’IPC per a la revisió de pensions i salaris dels funcionaris. Des d’aleshores els seus plantejaments econòmics no han variat: retalls en els serveis públics, flexibilitat en el mercat laboral i contenció salarial. Amb aquest programa, res d’estrany que fos assessor del President del PP, J. M. Aznar, i  membre del seu equip econòmic. L’abril del 93 abandonà l’IEE, per ser candidat independent al Congrés, pel qual fou elegit diputat  amb el núm. 9 de la llista del PP de Madrid. Portaveu d’Economia en el Congrés, repetí com a diputat el març de 1996 i, el maig d’aquell any, Rodrigo Rato el nomenà Secretari d’Estat d’Economia.

Unes declaracions seves  sobre els riscos assumits pels bancs espanyols a Sud-Amèrica en plena crisi asiàtica provocaren una forta caiguda a la Borsa. Malgrat tot, al XIII Congrés del PP de 1999 fou elegit vocal del Comitè Executiu Nacional i el 12-I-2000 cap de llista de Jaén (on posava ben poc els peus) en les eleccions del 2000, d’on, el maig, va sortir com a Ministre d’Hisenda, càrrec que ocupà fins al 2004. Durant aquest període  va estar involucrat en el cas Gescartera  (120 M€ d’estafa), que presidia la germana d’Enrique Giménez-Reyna, el seu Secretari d’Estat (3 anys i escaig de presó), i era presidenta de la CNMV  Pilar Valiente, que també va haver de dimitir. Aquell any 2001 es trencà el coxis i se separà de Josefina, la mare de les seves dues filles. (Cinc o sis anys després  Ruiz Gallardon celebrà el seu casament civil amb Beatriz.) Vostè, aleshores, negava  l’existència de la bombolla immobiliària, “un boom decisiu”, va dir “per empènyer el motor econòmic”; també defensava el peatge a totes les autopistes (a uns llocs com Catalunya més que en d’altres) “perquè ens hem d’avesar que tot té un preu”, va dir. M’equivoco en alguna cosa? Estic d’acord en una cosa amb vostè: “Tot té  un preu”.

Li recordaré tres polèmiques d’aquell temps; una, la tramesa de milions de cartes signades per vostè  als contribuents de l’IRPF  sobre les avantatges d’una reforma fiscal  que ni estava aprovada pel Congrés ni es podia aplicar en aquell exercici fiscal; l’altra, la defensa de les propostes de la CEOE i el seu president avui empresonat (G. Díaz Ferrán)  i de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB); la darrera, la sintonia amb Rouco Varela quan declarà que l‘equiparació de les parelles homosexuals amb el matrimoni suposaria un increment de l’atur amb un argument singularíssim (finançar-les requeriria més impostos i, per tant, més dèficit).

De nou diputat en les eleccions del 2004, dimití per presentar-se a eurodiputat (2004-2008). El 2008 fou diputat per Sevilla. Però, amb a victòria socialista, es va manifestar com un expert tot emprant els seus coneixements públics (privilegiats?) a favor dels seus interessos privats. S’associà amb una Consultora encarregada d’assessorar els contribuents  més rics a pagar menys impostos. “Montoro  y Asociados”, on hi trobaríem el seu germà Ricard (ex director del CIS), Salvador Ruiz Gallud, ex director de l’Agència Tributària i R. Martínez Rico, ex Secretari d’Estat de Pressupostos. Col·laborava amb despatxos d’advocats (Sagardoy) per abaratir costos mitjançant ERES i similars. L’empresa ara es diu “Equipo Económico”?  A la Xarxa el caricaturitzen de Gollum (d’El Senyor dels Anells) o de senyor Bruns (Els Simpson) i l’acusen de cobrar 1.800€ mensuals adjudicats als diputats de fora de Madrid (hi té casa,oi?)

El 2011, tornà ocupar el Ministeri. I es trobà havent de torejar els afers Gürtel, Bárcenas i, per postres,  Rato, el seu ex-cap. (Ui!)  El març del 2012 va fer un cop de mà a l’Agència Tributària i va cessar tots els inspectors d’Hisenda inscrits a l’Oficina d’Investigació del Frau (ONIF). Substituí el director Juan Manuel Vera per Santiago Menéndez Menéndez (aquell que va anunciar a bombo i platerets que dels defraudadors  en sabíem tan poca cosa que aviat  sabríem allò que mai no hem sabut i encara esperem saber) i Víctor de la Morena, cap d’Investigació (que havia fet de la  lluita contra el frau la raó de la seva vida) i recuperà Pilar Valiente, involucrada en Gescartera, com a sotsdirectora de l’ONIF. Interessava pel cas Gürtel i els altres fers? Non si sa. Això sí que se sap: va fer una política de nomenaments nepotista i va ser autor d’una amnistia fiscal a la carta, però ha deixat sempre en l’opacitat els noms de les llistes Lagarde i Falciani.

            Com que és una mica i força bocamoll, són famoses les desavinences amb Luis de Guindos i José Manuel Soria per actuar com un outsider en el govern. Però vostè  va a la seva i amb una mica de senderisme, relax amb Beethoven i cinema, ja en té prou. (No es perdi el film B, de David Ilundain, sobre la declaració de Bàrcenas el 15-VII-2013).Té entravessada Catalunya i és fàcil de comprendre:  Quan ha de discutir  amb el Conseller Mas-Collell, amb un prestigi econòmic internacional, al qual vostè no arriba ni a la sola de la sabata, com se sent?  Quan el juliol del 2012 s’inventaren amb De Guindos  el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), una línia de crèdit  creada pel govern   per prestar diners a les CCAA, tothom va entendre que a les CCAA amb passiu fiscal, no sols els acabava de cisar  el que era seu sinó que els feia pagar interessos pel préstec dels seus propis diners. La quadratura del cercle!

Cert que estava tip que li diguessin la veritat: “Espanya roba a Catalunya”. N’hi ha prou de llegir la Disposició addicional tercera del nostre Estatut   que obliga l’Estat, durant 7 anys, a una inversió en infraestructures equiparable a la participació relativa del PIB  de Catalunya amb relació al PIB d’Espanya.  Per això, va encarregar al seu amic  De la Fuente  allò de la “Cuentas territorializadas”, calculades amb el mètode més favorable a vostè (a l’Estat, vull dir). Li va sortir que el dèficit de l’Estat  amb Catalunya era de 8.455 M€. I el bo del cas de l’informe De la Fuente és que deia que no era difícil corregir aquest estat de coses. Corregir? Un home com vostè? Vostè, que va de pinxo fanfarró,  no només no va corregir res sinó que  va modificar com li va donar la gana  la Llei Orgànica (orgànica!) de Finançament de les Comunitats Autònomes (la del 8/1980 ja s’havia modificat la 22/2009) amb la 2/2012 i amb la 6/2015 i se la va passar pel forro igualment, perquè,  encara sense modificar, l’article 2.1.g) diu que el Consell de Política Fiscal i Financera de les CCAA farà una “valoració quinquenal” del sistema (Preàmbul II i VI de la 22/2009). I en tot el 2014, que tocava la valoració,  vostè va incomplir la Llei. No pot ser que una comunitat que representa el 16% de la població espanyola, genera un 20% del PIB, paga el 22% d’impostos, representi el 26% de l’exportació de l’Estat, l’any passat rebés un 10% d’inversió. Això no és solidaritat.  Això és un infame maltractament pressupostari. La Cambra de Comerç de Barcelona denuncià que marginava el corredor mediterrani (1.027M€) a favor el corredor atlàntic (1.191 M€)  i d’altres xarxes (1.881M€) i que el compromís de tenir-lo acabat l’any 2020 perillava. I el pressupost que ha presentat aquest 2015 per l’any vinent segueix igual. Catalunya rep un tracte de  colònia. Per a la Cambra, del 2004 al 2012 el grau d’execució de la inversió destinada a Catalunya per Foment  ha estat del 82% (la mitjana del conjunt de  les altres autonomies ha estat del 87%!). L’editorial de “La Vanguardia” del 8-VIII —un diari unionista— li deia que “està lluny de tota lògica i del principi d’eficiència cost-benefici que hauria de presidir totes es obres públiques”.

De les vint-i-tantes sol·licituds d’incompliments que el president Mas  portà al president  Rajoy l’estiu del 2014 (sortiren a la premsa), un any després sols se n’havien complert una i mitja. L’Estat ha incomplert 14 sentències del Tribunal Constitucional favorables a Catalunya. Les hi recordo? No es pot brandar la llei des del seu incompliment.

Miri, senyor Montoro: als catalans no ens és rendible mantenir-nos a Espanya i aguantar tantes incompetències. Tot té un preu, sí.

Diari de Girona, 9 de novembre del 2015

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s