Eleccions i retroacció (complementarietat contradictòria)

Ahir el poble català va parlar a les urnes i es va definir. L’Estat espanyol, en comptes de mirar-s’ho amb ulls polítics, fins ahir ho feia amb el prisma dels fiscals i els tribunals. El que fèiem els catalans no podia ser. Ja vam veure ahir a la nit les reaccions carpetovetòniques. Avui llegirem més reaccions  Ens han entrenat tant en el dogmatisme i en l’escepticisme que ens han fet malbé el natural funcionament de la nostra ment àgil, contradictòria, dialèctica. De primer, el racionalisme entronitza en la ment dels adults i en l’educació dels infants el principi de no contradicció. (Parem esment, de passada, com sona de conservador això de “prohibit contradir”). Immediatament s’inventen màquines de pensar, la lògica-matemàtica, els ordinadors, que només saben pensar d’una manera, és a dir, conservadorament: allò que és és i allò que no és no és. (I si allò que no és… “fos” una mica?) Al capdavall,  s’ordena la realitat social, política, econòmica, psicològica i fins i tot física d’acord amb aquest còmode principi. Còmode, per als que dominen la realitat. Som al dogmatisme del racionalisme. La conseqüència és que tota la resta de possibles realitats són falòrnies,  romanticismes, misticismes, enraonies, “rotllos”, pura literatura. Som a l’escepticisme irracional. Espanya és una nació; ergo, no existeixen altres realitats nacionals a Espanya. Ni catalana ni basca ni gallega. A no pot ser no-A, segons Madrid. Empassem-nos-ho!

El principi fonamental de la dialèctica, de la qual vam parlar en el darrer article, diu que quan una cosa és veritat la seva contrària també n’és. Sorprenent? Doncs podem afegir que cal entendre el principi en el seu sentit més general, tant en l’ordre del pensament com en el de la realitat. Si hi ha càrrega elèctrica positiva, també n’hi ha una d’igual negativa. Si hi ha matèria, hi ha una quantitat igual d’antimatèria. Si hi ha vida, hi ha mort. Si hi ha anabolisme, hi ha catabolisme. Si hi ha vigília, hi ha son. Si hi ha senyors, hi ha esclaus. Si hi ha patrons, hi ha proletaris. Si hi ha un primer món balafiador, hi ha un tercer món en la misèria. Newton digué: tota acció genera una reacció igual i contrària. Podríem afinar Newton: en tot procés on es dóna una acció es dóna una reacció igual i contrària alhora. Fins i tot en un pèndul, en el qual sembla que les posicions contràries s’assoleixen no alhora sinó successivament, en realitat no és així. Ja en el moment en què ha assolit el primer extrem, posem a la banda dreta, té, el pèndul, emmagatzemada l’energia potencial necessària per anar a la banda oposada sense afegir-hi cap nova empenta. El braç del gat xinès. El diàleg de la dialèctica pot ser successiu en la superfície de les aparences. Però les forces oposades en joc (energia potencial i energia cinètica) sempre sumen el mateix. La mateixa energia contradictòria actua en cada moment. El socialisme ve reactivament després del capitalisme i aniran i vindran històricament com les posicions visibles d’un pèndul (ara tornem a estar en la banda capitalista), però la causa d’aquest vaivé és l’opressió; en d’altres mots,  opressor i oprimit és donen correlativament alhora;  no hi pot haver l’un sense l’altre.

Aquesta anàlisi atempta frontalment contra el principi de no contradicció. Qui creu que pot fer el que vulgui (energia positiva) i que pot escapar a les responsabilitats que se’n deriven (energia contrària) és un trapella menyspreable i combatible. Es podrà escapar, potser, però a costa del fet que un altre hagi de pagar els seus plats trencats. La balança de l’univers està molt ben equilibrada. El món ni és rígid com volen els dogmàtics ni és un sac caòtic d’elements amuntegats en desordre com volen els escèptics. El món és elàstic. Es pot fer variar a voluntat, però et retorna en bumerang les responsabilitats. (Responsabilitat ve de “respondre”.) Ens respon i ens demana que responguem. Dialoga. És dialèctic. De vegades triga a respondre. La volta pot ser llarga. Però torna, perquè ja hi era, potser lluny, amagat, però hi era. (Ahir Catalunya va respondre a una certa Espanya.)  Sobre la llibertat caldria, doncs, dir: fes allò que vulguis, però assumeix-ne les conseqüències; sigues responsable, però sobre decisions lliures. La llibertat i la responsabilitat no poden anar separades. Esdevindrien falses. Una Catalunya sobirana ha de ser més responsable que mai.

El desllorigador d’aquesta situació no rau a negar la contradicció o a destruir el contrari, sinó a integrar-lo; fer dels contradictoris una vera síntesi.( Espanya, això, amb Catalunya, no ho ha sabut fer mai. I tampoc a l’inrevés.)  D’això se n’ha dit complementaritat contradictòria. No és gens fàcil. No s’arregla només amb bona voluntat. Quan un dels dos extrems vol anihilar o supeditar l’altre, cal aturar-lo. És el cas de la relació de l’opressor respecte de l’oprimit. Espanya i Catalunya. Però no ens podem enganyar justificant un dels dos extrems per  condemnar l’altre. Per exemple, en el cas esmentat, sovint l’oprimit ho ha arribat a ser per la seva deixadesa històrica. Mentre la cigala cantava la formiga treballava. Que no es queixi la cigala. Altres vegades el paternalisme de l’opressor té la complicitat més o menys tàcita del gust de l’oprimit per romandre en l’infantilisme. Catalunya, històricament  ha abaixat el cap amb massa facilitat.

La cibernètica ens forneix un model adient de com es munta una complementarietat contradictòria. Cal substituir el binomi newtonià acció-reacció pel nou binomi estudiat per Norbert Wiener acció-retroacció dels servomecanismes. Sembla que tot l’univers n’és ple, des de les estrelles als nervis de l’home. La força retroactiva no s’oposa frontalment a la força activa com feia la força reactiva. Dóna una volta i incideix en la causa de l’acció. Acció versus reacció dóna zero, esterilitat. Acció complementada amb retroacció dóna energia sobrera, en llenguatge dels cibernètics, llibertat. Catalunya hauria de saber buscar aquesta sortida.

Xirinacs ho aplica a la noviolència, que per a ell consisteix en “la bona voluntat de no voler xocar, d’acceptar el contrari, de situar el propi interès en el context que l’envolta i en l’aguda intel·ligència per convertir les reaccions en retroaccions. Si agafem el volant del cotxe, per exemple, una mà el fa girar cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra; el resultat és que l’eix té la suma de les forces de les dues mans. El que encara no hem dit és quina és la bona i quina és la dolenta, perquè sempre que hi ha un conflicte, hom pensa que hi ha una part bona i una dolenta. Però no ho direm. Quan dues forces van cadascuna a la seva i xoquen, fan violència; i quan l’impuls de dues forces es conjumina, aquestes fan noviolència. I és una noviolència activa que suma; per tant, no és un no: és un . En canvi, quan dues forces reaccionen, la violència sembla un — gairebé sempre hi ha un guanyador que s’imposa—, però és un no […] El resultat, la conclusió, diguem-ne teòrica, d’aquesta explicació seria que és molt més eficaç la noviolència que la violència”. I posa exemples: “Els grans estrategs —Napoleó, per esmentar-ne un— sempre feien el mateix: separaven els flancs del gruix de l’exèrcit; mantenien forts els flancs i cedien en la part central. Una operació de tenalla transversal els donava la victòria. Quan una acció va en una direcció i l’altra, en comptes de xocar frontalment, evoluciona de costat o salta per sobre, en comptes de col·lidir amb l’altra, accedeix a la reraguarda o incideix en la causa o font de l’atac. Aquest equilibri és cibernètic. […] S’ha descobert que, així com abans semblava que tot en l’univers era conflictiu, ara ve a resultar que la immensa majoria dels processos de l’univers són de caire cibernètic. I en això consisteix l”‘enrotllament” de l’energia que pren la forma de matèria. En resum, l’estructura fonamental permanent de l’univers funciona en una pau activa noviolenta i els conflictes observats són quelcom de superficial en tot l’univers”.

En el procés que viu Catalunya, com conjuminar cibernèticament  les dues forces de manera que acabin en noviolència? Ara en tindrem l’oportunitat.

Diari de Girona, 28 de setembre de 2015

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s