De la síndrome de la inferiorització al quintacolumnisme

A l’Iltre. Sr. Albert Rivera

Escumós i anguilós senyor,

El seu partit es gestà el 2006 a partir del Manifest del 7-VI-2005 d’una quinzena d’intel·lectuals el 2005, disposats, van dir aleshores, quan es deien “Il·lustrats el segle XXI”, a oblidar-se del problema identitari català. Miri, senyor Rivera, tothom té una identitat i una nació (natio prové de nasci<gnasci, ‘néixer’ i ve d’una arrel indoeuropea –gen,’engendrar’), d’on provenen mots que designen grups humans originàriament emparentats per natura (gent, gentil, genuí). Tots hem nascut a alguna banda amb un tarannà propi; les comunitats no són neutres, tenen uns determinats orígens i pertanyen a alguna banda —ho confirma la psicologia social— i, els que eren catalans d’entre els del Manifest del 2005, no sé com s’ho faran per viure sense identitat, a no ser que, inconscientment, hagin renunciat a la seva identitat catalana per l’espanyola imperant i assimiladora, i aleshores, tot seria més clar d’entendre, perquè serien víctimes del procés de minorització viscut per la nació catalana, que amb sentiment de culpabilitat accepta aquesta inferioritat  que la porta a una mena d’autoodi fins a reduir-se de nació a regió (‘límits del govern d’un  rei’) o, encara pitjor, a província (de pro-vinctis, ‘protector dels vençuts’). Vostè ens vol als catalans així: vençuts.

De fet, vostè, va néixer el 15-XI-1979 a la Barceloneta, un barri bastit per compensar els habitants del barri de la Ribera que s’havien quedat sense casa després de la derrota de 1714. Ja ho sap que es van enderrocar 1000 cases de la Ribera (el 17% de Barcelona) tot aniquilant, així, el centre vital de la ciutat. Després es va construir la Ciutadella per acollir les tropes que havien de controlar Barcelona, i la muralla borbònica, per contenir-la. O es pensa que les cases del seu antic barri van caure soles i els espanyols i francesos van entrar a Barcelona repartint bombons i caramels? No en sabia res, d’això? Només coneixia el Club Natació Barceloneta al seu barri de naixença? Es desarrelà massa aviat quan passaren a viure  al Vallès Oriental en un periple que de Cardedeu passant per Granollers els portà a la Garriga? Vostè, i perdoni’m, és un producte típic de la Catalunya autonomista: vostè és obra d’això que detesta el ministre Wert. Als 13 anys  va conèixer Mariona Saperes, futura psicòloga, que va esdevenir la seva parella,  amb la qual va signar una hipoteca per a una casa a La Garriga i esdevingué  mare de la seva filla Daniela. (No es preocupi: ni li penso parlar de la separació de la noia, l’octubre del 2013, després de 20 anys de convivència, ni referir si és cert o no que  ha donat el seu cor a Bea, una hostessa d’aviació ni si ara té el domicili a l’Hospitalet. Allà vostè amb els seus vestits Hugo Boss, amb la seva pràctica de l’spinning, amb la seva col·lecció de sabates i amb els seus amors. Interessen molt més altres coses.)

La carrera de Dret no li devia costar aire. Ni  ESADE. Ni el màster. Alumne de Francesc de Carreras a la UAB, del 2002 al 2006 va estar inscrit a Nuevas Generaciones del PP. Curset de màrqueting als EUA. Va aprendre l’ofici d’advocat. Va assumir les raons d’Estat i les raons de l’Estat de Dret com a primer manament i va aprendre que l’important no és la veritat d’un cas, sinó la capacitat de construir un argument convincent que anul·li l’altra part. Tenia totes les qualitats per entrar als serveis jurídics de la Caixa com de fet va fer.

L’espoleta de C’s fou aquell  primer Manifest del 7-VI-2005 amb el títol Por la creación de un nuevo partido político en Cataluña. Entre els 15  fundadors —no pas tots catalans, però tots amb històries més que singulars—, hi havia Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Carlos Trías Sagnier, Iván Tubau o Abert Boadella. El denominador comú de tots era el de trobar-se més enllà de la peixera catalana sense poder-ne remenar l’aigua tot i les ganes de remenar-hi la cua.  El 4 de març del 2006 presentaren un segon Manifest al teatre Tívoli. L’associació es presentà també a Madrid i  a Bilbao. A partir d’aquest segon Manifest es gestà el projecte de la creació del partit polític Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía. El procés culminà en un congrés fundacional (Bellaterra, 8/9-VII-2006). Malgrat el batibull, allí es definí l’organització —volien ser un partit constitucionalista, postnacionalista i progressista. Tres diputats a les eleccions  autonòmiques al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre  d’aquell any. Eren els temps de la publicitat amb vostè conill. L’inici de C’s segons els llibres que s’han publicat al respecte no fou tan bo com s’esperava. Sort dels sectors espanyolistes del PSC-PSOE. Línia Alfonso Guerra –Rodríguez Domínguez, recorda?

 No amagaren intencions i van posicionar-se  contra l’Estatut que els ciutadans votàrem  en referèndum el 18-VI-2006. Bé que a les municipals del 2007 obtingueren 13 regidors —8 en ciutats de la província de Barcelona, 5 a Lleida— , no es van menjar ni una rosquilla a Alacant i Salamanca, on també es presentaren. Segon Congrés Nacional a l’estiu. S’aprovaren les llistes obertes per a l’elecció del Comitè executiu i s’establiren eleccions primàries  per a l’elaboració de les llistes electorals. Per a les eleccions generals del 9-III-2008, C’s presentà llistes al Congrés de Diputats en les 52 circumscripcions espanyoles, amb Fernando Landecho a Madrid i vostè a Barcelona. Ni al Congrés ni al Parlament d’Andalusia rascaren bola.  Aquell any constituïren la Fundació Tribuna Cívica. Fou aleshores que convidaren UPyD de la senyora Díez a concórrer junts a les eleccions europees del 2009. Foren rebutjats i el seu grup, encapçalat per Miguel Durán (l’home de l’ONCE i de moltes més coses), acabà de bracet amb l’euroescèptic i dretà partit Libertas, cosa que comportà la defecció dels diputats catalans Robles i Domingo, que li van voler fer el llit a vostè. No van aconseguir cap diputat, a Europa.

Quan el 10-VII-2010 va adonar-se del que representava gairebé un milió de persones pels carrers de Barcelona, amb Montilla al davant, cridant “Som una Nació”, contra la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya, va veure el cel obert. Vostès farien de quintacolumnistes del catalanisme a Catalunya i tindrien totes les benediccions de la metròpoli per créixer Ebre avall.  La cosa es posà del seu carés quan repetiren els escons en el Parlament català el 2010.. A les municipals del 2011, no van assolir cap cadira als ajuntament de Madrid i Barcelona com preveien, i en prou feines van mantenir els regidors catalans. Era igual. Ja s’havien adonat de les implicacions de la manifestació del l’11 de setembre del 2011 i, sobretot,  que la del 2012 (“Catalunya, nou Estat d’Europa”), organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, passava per damunt de la classe política catalana i que el seu paper anticatalà es reforçaria. Va ser així.  El novembre del 2012, amb el lema “Mejor unidos” aglutinaren les forces anticatalanes i triplicaren els escons al Parlament català fins a 9. Foren temps de benediccions i beneplàcits de ministres unionistes (o anticatalans, si ho prefereix) com Antoni Asunción, José Bono  o l’ex-president de la Comunitat de Madrid Joaquín Leguina. La Sindicatura de comptes en l’informe de l‘exercici 2013, tanmateix, es tocava el crostó de tres associacions i fundacions vinculades a C’s: Egara Cívica, Associació Catalunya i Tribuna Cívica. Foc d’encenalls. Tampoc no fou res el cas de Jordi Cañas, a qui ja cercaren feina al Parlament europeu quan aconseguiren dos escons el maig del 2014. El 22-III-15, 9 diputats al Parlament andalús. I en les municipals i autonòmiques del 24-V, obtingueren el 6,6% de vots, 1.527 regidors a tot Espanya  i el 7,4% a Catalunya (176 regidors en 80 ajuntaments). Èxit o frenada d’expectatives en relació a les enquestes? Condemnat a negociar  amb el PP  governs de centredreta a Castella-Lleó, la Rioja i Múrcia, si algú en té algun dubte que vostès són de dretes, que llegeixi els grans eixos del seu ideari  on es parla de “convivència interterritorial”,  es defensa del bilingüisme  —que, en el fons, és diglòssia pura i dura— i es cerca de totes passades “mantenir la sobirania en el conjunt de la ciutadania espanyola i no en les comunitats autònomes” i tancar els models autonòmics. Més clar, aigua.

Diari de Girona, 31-VIII-2015

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s