L'”entorn” del Barça

“Estic ben disposat a anar-hi, a la presó” (Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya). “A Catalunya, el Banc dels Aliments, el 2012 distribuí més de 10 milions i mig de kg de menjar a Catalunya amb un cost bàsic estimat de 18 milions €, malgrat comptabilitza que cada persona malbarata un 37 kg de menjar/any ”(Antoni Sansalvadó, president de la Fundació Banc dels Aliments de Barcelona). “En tres anys s’haurà rebaixat el  cost del Departament d’ensenyament en un 20% només amb polítiques horàries i de distribució del professorat” (Irene Rigau, consellera d’Ensenyament). “Tota la xarxa elèctrica, els oleoductes i els gasoductes es gestiona des de Madrid i es decideix què fer amb la producció i la demanda” (Mariano Marzo, expert en recursos energètics i catedràtic a la UB.)

Els semblarien bons titulars, aquests, per a la premsa? Doncs, no ho són. Fa mesos que estan penjats a la web de “Sopars de Girona”, fins i tot publicats al llibre Per sucar-hi pa amb 26 tertulians d’excepció (2014) i no han tingut cap transcendència. Li semblarien bons aquests altres? “Si l’economia general millora, és inexplicable que des del govern central ens passin menys diners que fa dos anys” (Andreu. Mas-Collell, conseller d’Economia i Coneixement: 23-XI-14); “La visió de Madrid sembla que continua sent que el sobiranisme es cosa de Mas i minoritària” (Carles Viver i Pi–Sunyer, president del CATN, 30-XI-14). Doncs, no. És molt més important que Carles Rexach declari que potser Messi va menjar algunes pizzes de massa la temporada passada. Això ha sortit d’“El País” al “Daily Mail”, del “Mundo Deportivo” al “Metro News”… I no comptem ràdios ni teles! Més de 1.200 visitants diferents de la web <http://gironinsabarcelona.worpress.com>  el dissabte 28 i més de 1.300 el diumenge dia 1, amb gent d’orígens tan diversos com Alemanya, Canadà, Veneçuela, Mèxic, França, Regne Unit (56), EUA(65), Polònia (45!)… Visitants que provenen de més d’un miler de referències fetes des del Twitter, més de 700 de la web del diari “Sport” i a prop de 200 dels cercadors habituals entre d’altres. Si fos publicista faria el gran anunci de Messi menjant pizza!

Perdonin que avui els parli d’un fet que m’ha tocat de prop perquè he romàs astorat i esbalaït. He fet centenars d’entrevistes. Potser milers. En tinc publicades en dos llibres. Dels folis i bolis vam passar a les enregistradores. Mals aparells. La gent es bloquejava. Vaig tornar al foli i boli com fan alguns companys de La contra . El passat octubre, tanmateix, vaig descobrir un fet que em va interessar. En un sopar distès, entre amics, la gent es deixa anar més. El dis-sabte dia 4 havíem celebrat, a Olot,  una sessió més d’“Ecofòrum / Club de debat de la Garrotxa” amb el jutge Santiago Vidal i la degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie. Vam anar a sopar junts. Havia pres notes de les seves xerrades i en vaig prendre del sopar. Els vaig dir a tots dos que estructuraria el que havien dit en forma d’entrevista i els ho enviaria per correu electrònic perquè hi esmenessin el que consideressin oportú i afegissin les preguntes en blanc que els faria. El jutge Vidal  m’ho va tornar aviat amb el seu vist i plau. “Vol que vingui a l’Audiència?”, li vaig proposar a l’antiga, perquè ja estava sota els focus metro-politans. “Perdrem el temps tots dos. Està bé així”. Vaig enviar l’entrevista al nostre diari. Aquella tarda sortia a la premsa una de les seves embrolles amb Madrid. “Vol que suprimeixi res?” “Ni una coma”.  Ho vaig comunicar així mateix a direcció. Va sortir publicada en aquest rotatiu el 12 d’octubre. Oferia llums. En aquells dies es parlava molt primfiladament de la viabilitat econòmica de la independència catalana. A la Dra. Paluzie li vaig demanar que s’esmercés a corregir-me les dades que li oferia preses de la seva xerrada. Ho va fer. L’entrevista sortí publicada el 26 d’octubre. En vaig rebre elogis. Sense pensar-ho, tenia a mans una altra manera de fer entrevistes.

Participo a les tertúlies  “Sopars de Girona” des de l’inici i, amb l’Enric Calzada, que és el nostre organitzador, ens encarreguem de fer-ne una crònica escrita. L’any passat en va sortir Per sucar-hi pa…, el llibre que ja he esmentat. Aleshores, vaig pensar que potser podríem aprofitar els sopars per millor difondre l’activitat d’aquells convidats amb prou rellevància  professional que ho desitgessin o no hi posessin cap inconvenient i, així també, enriquir els lectors. Es tractava de donar format d’entrevista a la crònica de la tertúlia que ja fèiem. Ningú no hi va posar cap entrebanc. Vam pactar amb la direcció d’aquest diari la tramesa d’entrevistes llargues. Calia que fossin persones  rellevants i tinguessin un alt interès per als lectors. Així vam fer les esmentades al conseller Mas-Cullell i al magistrat Carles Viver Pi-Sunyer. Cap problema. D’entre els tertulians hi hagut qui, un cop ha tingut l’entrevista als dits, ha preferit que no fos publicada. Hem respectat sempre l’actitud de tothom.

El 4 de setembre vam celebrar el sopar-tertúlia amb el Sr Carles Rexach. Vam trigar a donar-li forma d’una entrevista. No preteníem altra cosa que enaltir la seva figura i fer-lo opinar  de diverses qüestions “barcelonistes”. Atès que ell no treballa amb correus electrònics, no l’hi vam poder fer a mans fins al desembre. Obtinguérem el seu vist i plau el gener, passat festes. El 22 de febrer aquest diari la publicava al Dominical. Cap problema. El dissabte 28, sense que ens ho comuniquessin, “Regió 7”, que pertany a la mateixa empresa d’aquest rotatiu i comparteixen servidors, l’estirà d’un d’aquests, canvià titulars i entradetes amb un cert sensacionalisme i, amb sorpresa nostra i de l’entrevistat… es va armar. Hi va haver alguna mà negra —o blanca— que ho va escampar per les xarxes socials? Segurament. Amb objectius desestabilitzadors? Qui saP!

A quarts de 5 del dia 28  el Sr. Petit em va demanar si podia donar el meu telèfon a una persona d’esports de TV3. “Et volen fer una trucada…” Vaig dir que sí. Em vaig equivocar. Darrera d’aquell truc va venir el del productor del Puyal que em va fer entrar  tot seguit, a mitja part del partit del Barça, d’improvís. Em vaig equivocar en respondre que teníem el vist i plau del Charlie a l’octubre. Va ser més tard, com acabo d’explicar. Des del diari m’anaven filtrant trucades, cosa que era d’agrair. Només vaig atendre la d’un meu exalumne de “El Periódico”. Li vaig dir que el cas tenia nassos. Els havia enviat dos llibres en menys de tres mesos —l’assaig Jesús era un heretge i la novel·la La mirada de l’auriga— i no n’havien dit res de res… En canvi, una niciesa com aquella els feia anar de corcoll. Em va respondre que em comprenia, però que el Barça era el Barça. I ja va ser un no viure. Un truc seguia l’altre. La COPE, els diaris d’esports,  Antena 3, la 4, Tele-5… En algunes emissores em deixaven verd. Vaig sortir de casa… fins a les 9 de la nit. Em va trucar el director, amb veu pietosa: “Què? Ja has après  què vol dir l’entorn del Barça? Doncs posa’t a la xarxa i veuràs…” Es veu que fins i tot “El Marca” sortia amb el tema… M’havia aturat trucades d’algú de la junta i tot. Vull deixar-ho clar: en cap moment la direcció d’aquest diari va dubtar el més mínim del vist i plau del Sr. Rexach a l’entrevista, malgrat ell declarava (i era veritat i una excusa intel·ligent) que no havia fet cap entrevista per “Regió 7”. Encara vaig rebre una trucada a quarts de dotze de la nit d’una TV que volia entrevistar-nos el dilluns… No vaig escoltar cap programa esportiu radiofònic. Imaginava que el plat fort seria el de les pizzes del Messi. (Malauradament, m’ho van confirmar.)

El diumenge vaig veure l’acudit d’“El Punt/Avui” i alguns diaris. Pobre Sr. Rexach! Amb l’Enric Calzada vam acordar fer una nota de premsa i matar-ho. Van insistir dues televisions més per al dilluns. A totes els vaig dir que havíem fet coses més importants que aquella entrevista. Estava aclaparat. Sóc periodista, però el nostre gremi continua sent molt babau. No fa gaires dies ho vaig discutir amb en Salvador Alsius. Al seu temps, no vam poder llegir enlloc les veritables raons de la defenestració de la Caixa del Sr. Nin. Un simple exemple. Per què si un mitjà fa una cosa, l’altra també l’ha de fer? Quan vaig negar un tall de veu a una emissora em van contestar: “Al Puyal l’hi ha donat!”  Gregarisme pur. Massificació. I dues coses d’escreix: sabó gratuït (amb elogis per l’entrevista que no venien al cas) i mala educació. Qualsevol xitxarel·lo que trucava, sense ni dir “Bona tarda”, et deia: “Hola, Lluís…”, a seques, com si ens coneguéssim de tota la vida. I servidor està a punt de repicar-ne 68! (La nostra nota de premsa? Va arribar a les agències, però… a no gaires mitjans. Explicar-ho serien figues d’un altre paner!)

Diari de Girona, 16-III-2015

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s