L’envitricoll de la primavera àrab: Síria i Egipte (I)

Diari de Girona (5-1-2015)

Qui podia preveure la primavera àrab? Després d’una tardor de revoltes violentes de sahrauís al Marroc, tot va començar el 17 de desembre del 2010 quan un jove es va immolar a Tunísia com a signe de protesta per la seva desesperada situació econòmica. El 14 de gener del 2011 el president-dictador Ben Alí abandonava el país. La primavera àrab havia començat i es va estendre acceleradament. Les xarxes socials van canalitzar les protestes i van permetre que esclatés la revolució. L’1 de febrer del 2011 també queia Mubarak a Egipte, Líbia entrava en guerra i l’OTAN hi intervenia per passar comptes amb el dictador, fins que el 20 d’octubre del 2011 Gaddafi era assassinat. El 21 de febrer del 2012 acabava caient també Ah Abdallah al-Salih al Iemen. Resultat: quatre dictadors, que feia dècades que eren al poder, havien estat deposats i, al Marroc, veient que anaven maldades entre veïns, hi va haver canvi constitucional.
Quina direcció que prendran els esdeveniments amb Síria immiscuida en la guerra? Gairebé cinc anys després, les causes que van provocar la primavera àrab continuen intactes: 1) pobresa creixent dels ciutadans, 2) mitjana d’edat de la població molt jove, la majoria sense feina i amb poques perspectives, 3) corrupció i ineficàcia generalitzada; i 4) el retrocés civil en pro de l’islamització religiosa.
Entenem-nos: un Estat islàmic és un Estat que ha adoptat l’islam, en concret la llei islàmica, com a fonament exclusiu de les institucions polítiques i que ha posat pràctica un sistema de govern similar al de l’antic califat, en el cas del sunnisme, o basant-se en l’imamat (poder dels imams), en el cas del xiisme. (En general, aquests països reben el nom de república islàmica. Ho són Afganistan, Aràbia Saudita, Bahrain, Brunei, Iemen, Iran, Mauritània, Oman i Pakistan). En canvi l’Estat Islàmic (EI) s’entén com a moviment (també Daeix) d’un grup armat islamista fonamentalista que opera a Síria i a l’Iraq, on ha autoproclamat la fundació d’un califat, i que té aspiracions territorials sobre tot el Llevant àrab, Líban, Síria, Iraq, Jordània, per a incloure-hi totes les poblacions àrabs que van quedar separades amb el repartiment entre França i el Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial. El moviment ara mateix dominaria de facto tot de territori al nord-est de Síria i al nord-oest de l’Iraq. (Anteriorment anomenat “Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant” i encara “Al-Qaida a l’Iraq”, per la seva pertinença a Al-Qaida, està implicat en la guerra civil siriana i en la insurgència iraquiana des del 2011.) El juny de l’any passat va entrar a Mossul, la segona ciutat de l’Iraq, on desencadenà persecucions i matances de les minories religioses de la zona (entre les quals, els cristians). El fracàs de la intervenció militar a Líbia i els primers triomfs electorals islamistes potser van frenar la caiguda del líder sirià, però l’EI ha complicat molt les coses. Potser sigui interessant analitzar la situació de cada país.
A Síria, el president Baixar al-Assad volgué resistir, conscient que, malgrat la seva incapacitat de modernitzar el país i de la manca de llibertats (fins i tot en l’ús d’Internet), gaudia encara de grans suports per causa de la fragmentació religiosa. La inestable Líbia de després de Gaddafi i el record de l’infern iraquià després de Saddam feien difícil una nova intervenció internacional, llarga, costosa i de futur incert. El president pertany a la comunitat alauita, una branca de l’islam escindida del xiïsme, que només representa un 12% de la població. Aquesta minoria es recolza especialment en els cristians (entre un 5-10%) i en els xiïtes ismaelites (entre un 1-3%) que temen l’islamisme de la majoria sunnita (un 70%). En una posició ambigua es troben els kurds del nord, un 15% de la població. La seva adscripció religiosa és també el sunnisme. El govem manté el suport de la gran potència xiïta, l’Iran, del govern d’Iraq (també xiïta) i del grup polític armat libanès Hezbol·là, a més de Rússia i la Xina. En suport més o menys decidit als rebels es troben l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia, i, fins que va ser possible, l’Egipte dels Germans Musulmans (la pertinença als quals era un delicte susceptible de ser castigat amb pena de mort). Aquests no obliden la massacra d’unes 10.000 persones concentrades en oposició al pare de l’actual president (aixecament de Hamat de 1982). França tampoc no ha perdonat a la dinastia alauita la seva intromissió històrica en els assumptes libanesos, l’únic país francòfon del Pròxim Orient.
L’arribada massiva de fonamentalistes a través de la frontera turca aferma més el President. La islamització dels territoris que controlen i els segrestos constants de civils està enfortint Baixar al-Assad. Fins i tot Turquia s’ha adonat de les conseqüències d’haver permeabilitzat la seva frontera amb Síria perquè hi entressin islamistes i tot tipus d’armes. En un principi va creure en la ràpida caiguda del règim, però ara tem l’establiment de l’islamisme més retrògrad. Probablement Síria no caminarà cap a la pau sense un pacte de la poruga comunitat internacional amb ambdues parts. Seria possible prendre com a referència el model constitucional del Líban, on cada minoria té una quota de poder al parlament i al govern?
Pel que fa a Egipte, semblava caminar fermament cap a la democràcia després de celebrar unes eleccions legislatives sense incidents rere la revolució del 2011. El partit Llibertat i Justícia dels Germans Musulmans (que ja havien estat tolerats a participar a les eleccions del 2005 com a independents) va obtenir un 44% dels escons del nou parlament i els salafistes (islamisme radical), un 24%. Amb aquesta majoria islamista, els Germans Musulmans van trencar la seva promesa de no presentar cap candidat a la presidència. El seu candidat, Mohamed Mursi, va ser escollit democràticament el 24 de juny del 2012, però només amb un 51,9% dels vots. La desastrosa situació econòmica i la seva manca de diàleg amb l’oposició van anar situant la població en contra seva. El seu partit va redactar una Constitució que, tot i que va obtenir una aprovació del 64%, només la va votar un 30% del cens. El més polèmic d’aquesta és que introduïa que “els principis de la xària són la font principal de la legislació”. El govem autoritari i islamitzador va anar soscavant suports, fins que l’empitjorament de la situació econòmica va fer esclatar la protesta. Qualsevol economista sabia que Egipte no podria passar l’estiu sense un préstec.
Els talls de llum constants, la dificultat per trobar gasolina i l’encariment dels productes bàsics van fer sortir al carrer més de trenta milions d’egipcis. El cop d’Estat militar del cap de les forces armades Abdel Fatah Halil-al Sissi del 3 de juliol del 2013, derrocà el president Mursi (Al-Sissi convocà eleccions constituents anticipades per guanyar-les.) Qatar retirà el suport als Germans Musulmans. Havien entrat en joc l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs estintolant el cop militar amb 8.000 milions de dòlars. Amb aquest ajut el país va evitar la fallida. Amb una nova Constitució, des del passat 8 de juny de 2014 Al-Sissi és el nou raïs d’Egipte. Els Germans Musulmans han passat a ser considerats “terroristes” i en macrojudicis sense gaires garanties se n’han condemanat a mort centenars. Serà possible acabar amb la violència per establir-hi una vera democràcia?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s