Pessebre al CIE de la Zona Franca (conte de Nadal)

Vet aquí que  Jesús s’entestà a fer una altra volta per la Terra. Aquesta vegada, d’anada i tornada. Simple curiositat. I atès que el Pare Celestial li deixava passar tot, va fer una llambregada a sant Pere i es van entendre sense dir ni un mot. Sant Pere es va posar al superordinador. Aquest li va fer d’espieta i li va anunciar que amb un parell d’arcàngels de seguretat  en tindria prou. “És que hi vull anar sol”, va fer Jesús. Sant Pere se’l mirà amb una mica de llàstima. “Ara només faltaria que volgués tornar a Betlem!”,  pensà, sense adonar-se que Jesús llegia els pensaments.  “Sí, que m’agradaria, però aniré on em digueu mentre no m’allunyeu de la riba mediterrània…” Sant Pere se’l tornà a mirar no sabia com. “És que voldria fer part d’un grup d’això que en diuen emigrants…”  El sant va estar a punt de proferir-ne una de grossa, però se’n recordà del gall i es posà al superordinador. L’informe de la màquina va ser aquest: 1) Betlem, descartat. Ara era ciutat palestina i  Jesús hi podria prendre mal en un aldarull amb els israelians; 2) Ruta d’exiliats siriana, descartada. Moriria de fam i set en una presó de l’IES; 3) Ruta sudafricana per Líbia, descartada. Moriria ofegat una matinada de tempesta  a tocar de Lampedusa. 4) Ruta subsahariana fins a Espanya: passable. De Tànger passaria a Ceuta o Melilla, viuria  amb un grup de gent disposada a arribar a la costa espanyola  saltant les tanques de seguretat de 6m i escapolint-se dels aspersors de gas lacrimògen i cables de detecció tridimensional, tot malmetent les càmeres de vigilància i  tota mena de sensors que hi havia  (tèrmics, de so i de moviment). El superordinador assegurava que, amb penes i treballs, això sí, arribaria a Espanya sense perill de la vida. Allí, el Ministre de l’interior. de l’Opus, un home sense credibilitat perquè se servia del poder per espiar els seus enemics polítics del qual no es podia refiar, seria substituït. Tot seria bufar i fer ampolles.

I, sí. Jesús aparegué a Tànger. M’estalviaré el detalls de com va malviure i de quina solidaritat trobà en el grup d’emigrants que  li pagaren les despeses fins a Melilla (amb allò dels diners no hi havia comptat).  Una matinada freda saltà les valles de ganivetes de Melilla amb el grup —una ganiveta li va fer un tall a la cama de més d’un pam— i arribà a terra espanyola. Alegria. Van donar a tots un plàstic per abrigall, una ampolleta d’aigua i un pa de munició. Una ONG els repartí xocolata, galetes energètiques i una llauna de taronjada. S’agraïa d’allò més. Els companys ja sabien què passaria. Els portarien a un CIE, un Centre d’Internament d’Estrangers. Calia passar-hi uns dies i, un cop refets, escapolir-se’n. A Melilla no hi cabia ni una mosca. Tots anhelaven que fos un centre de la Península perquè, aleshores, ja eres a Europa.  El  d’Algesires, el d’Almeria, el d’Aluche de Madrid, el Sangonera la Verde de Múrcia, el Sapadors de València, el de la Zona Franca de Barcelona. Tenien por d’anar a  parar a la Guacimeta de Lanzarote  o a  l’illa de las Palomas de Tarifa.  Per sortir d’allà caldrien més diners, més contactes amb la màfia, més envitricolls. Els van portar amb vaixell a Las Palomas. Hi havia owerbooking. D’allí, una nit, a Algesires i, amb un autocar esgavellat de 40 places en deixaren  deu a Múrcia, una dotzena a València i la resta a Barcelona. Jesús va saber ben  aviat que  havia de mirar d’escapolir-se’n  abans de dos mesos perquè ser a un CIE volia dir que s’havien començat els tràmits d’expulsió del territori espanyol, on es trobava il·legalment, sense permís de residència ni de treball.  Escapar-se,  sí, però, com? I on anar?

Jesús va aprendre que un CIE estava gestionat pel Cos Nacional de Policia com una presó i que els indocumentats (simple falta administrativa) havien de conviure amb veritables delinqüents. Hi havia indocumentats  que tenien familiars a Espanya i podien pagar  la multa que establia la Llei d’Estrangeria  de 1985 en comptes de ser expulsats forçosament, últim recurs dels estats segons la Directiva Europea 2008/115/CE, coneguda com Directiva de retorn. És clar que l’article 62 bis de la Llei d’Estrangeria  també diu que els CIE són establiments públics de caràcter no penitenciari, amb finalitat preventiva i cautelar, sense més limitacions per als internats que la seva llibertat ambulatòria. Però el Reglament de funcionament i règim interior dels CIE (Decret 162/204 , BOE 15-III-2014) tampoc no va incloure les garanties de les persones privades d’aquella llibertat.

Jesús anava prenent nota mental de tot el que veia. Només d’entrar se’ls donà informació escrita del funcionament del CIE  en castellà, anglès i francès, però els interns  parlaven àrab, turc, kurd, arsi, woloj, mandinga, xinès, tagal, hebreu, bangla, urdú… i ningú no entenia res, perquè no hi havia cap servei de traducció ni cap intèrpret. Tampoc no hi havia cap denúncia dels Jutges de Control. La vida al CIE era angoixant, ja que ningú no sabia la seva veritable situació jurídica  (la majoria desconeixia el nom dels seus advocats d’ofici i els que el sabien tenien dificultats per contactar-hi). L’expulsió pesava damunt de tothom com l’espasa de Dàmocles d’un fracàs. La comunicació exterior també es limitava del tot: es prenien els mòbils als interns que en tenien, no hi havia  ordinadors ni terminals d’Internet, no es podien enviar fax ni fer fotocòpies,  i sols hi havia cabines telefòniques de pagament amb horaris i torns molt estrictes. El règim de visites no permetia cap contacte físic. No hi havia cap estructura de formació, oci o esport. Ni premsa. L’atenció sanitària i l’assistència social eren de tot deficients. Moltes cel·les superpoblades sense inodors. Jesús assistí a un moribund per falta d’atenció mèdica i visqué un suïcidi per desesperació. En cas de retorn  programat, no es comunicava la data ni als lletrats ni als interns ni als seus familiars. En cas d’expulsió (si havien excedit els 60 dies), la persona era alliberada a la porta del CIE, sense diners ni roba, sovint a centenars de quilòmetres de familiars o coneguts…

Jesús tingué sort. D’ofici li tocà un lletrat jove, d’aquells que volien fer bé la feina. Començà portant-li un intèrpret. Li havia demanat de parlar amb el  nou Ministre de l’Interior, va fer arribar al Ministeri pels conductes reglamentaris la petició, però el Ministre li va fer respondre que estava molt ocupat.  “Que li volia dir?” “Que és responsable de tot el sofriment dels immigrants d’aquí.”  Però l’home només volia saber  d’on provenia. “Vostè m’ha dit que ve de Tànger però que no és del Marroc.” “D’on jo vinc, vostè encara no hi pot anar, però el meu Pare  l’acollirà quan sigui el moment.” “O, sigui que té família?” Oi tant!” “I on se la pot trucar?” “No hi ha cobertura…” “I si el seu cas és el d’un retorn exprés, on se l’ha de portar?” “No es preocupi. Me’n tornaré jo mateix per meu compte per no causar cap despesa a l’Estat”. L’advocadet suava tinta xina.

S’acostava Nadal. Un negre corpulent del Senegal —Diwaradigua, es deia— que parlava mandinga i xampurrejava el català va deixar anar que els missioners del seu país li havien ensenyat a fer el pessebre cada any i que al CIE de Zona Franca n’havien de fer un tant sí com no. Es van servir d’una ONG que els visitava de tant en tant i d’unes monges perquè els compressin figures. Un dels policies rondinaires, que sempre es queixava perquè no era tasca policial  vigilar el CIE, deia amb raó, els portà una coixinera plena de molsa. Van fer un pessebre fantàstic, amb un vidre trencat fent de llac, llumets de coloraines i una cova de Betlem  amb bou i mula inclosos.  El dia de la inauguració i encesa de llums, amb gent de la ONG que els havia ajudat i havia portat torrons i vi dolç, molts interns van fer redol entorn del pessebre  i algú entonà el “Santa Nit” que acoblà totes les llengües del Centre d’Internament.

Per un moment, en aquell lloc d’angoixa i dolor, semblava que hi hagués passat un àngel. Quan ja tothom s’acomiadava, Diwaradigua agafà tendrament el Nen Jesús del pessebre, se l’apropà als llavis i li va fer un petó. Jesús se n’adonà i, inesperadament, li va dir sense pensar-s’hi: “Aquest sóc jo”. Diwaradigua l’esguardà al fons dels ulls. “Tots els d’aquí i tots els que pateixen en el món som aquest Nen”.  Jesús l’esguardà amb amor i deixà anar: “Tens tota la raó”.

Diari de Girona, 19 de desembre del 2016

Anuncios

La restauració de la tomba de Jesús

A inicis del 2007 va fer furor  un documental de James Cameron titulat The Lost tomb of Jesus (‘La tomba perduda de Jesús’) i un llibre signat pel seu director, Jacobovici  i un soi-disant arqueòleg, Charles Pellegrino, The Jesús family tomb (en castellà: La tumba de la família de Jesús). Segons ells, s’haurien identificat ossaris en una tomba jerosolimitana  amb els noms amb arameu de Jesús, fill de Josep, Maria, mare de Jesús,  Magdalena, Josep, germà de Jesús i Judà, fill de Jesús. Escandol! Semblava que s’hagués descobert la família de Jesús al complet, amb esposa i fill i tot (Magdalena i Judà). Tanmateix, resultà  que els ossaris que oferia el documental, amb noms corrents al segle I (el de Jesús, hi és present 71 vegades),  eren antics, descoberts als anys 80 del segle passat i registrats al patrimoni arqueològic de l’estat d’Israel per arqueòlegs de la categoria d’Amòs Kloner i Dov Ben Meir. Pitjor: el 18-VI-2003 la Direcció d’Antiguitats de l’Estat d’Israel, després d’anys d’anàlisis i estudis,  va emetre un comunicat on es deia que l’ossari era real, tot i que la pedra on s’havia tallat no provenia  d’Israel i que la inscripció, posterior al segle I,  era una falsificació de dalt a baix. La tomba de Jesús, doncs, continuava perduda i ni del llibre ni del documental se n’han cantat mai més gall ni gallina.

Avui en dia, molts teòlegs catòlics creuen —creiem— que Jesús va ser tractat com un crucificat qualsevol, i el seu cadàver —en una vigília festiva de presses— va ser llençat a una fossa comuna o a un pou de calç. La tomba nova excavada en la roca de Josep d’Arimatea seria un producte de la pietat popular dels seus seguidors que originà aquella mort atziaga i  dramàtica. Per tant, no cerquen ni esperen trobar cap tomba de Jesús (buida, és clar, segons l’evangeli de Marc, perquè hauria esta  la primícia de la resurrecció de tots).

Tanmateix, aquesta convicció no priva de creure en una certa tradició eclesial. Situem-nos històricament: la destrucció del Temple jerosolimità per Titus l’any 70 suposà una dispersió de jueus i cristians. La rebel·lió jueva contra els romans segui a Egipte (115-117) i retornà de nou a Jerusalem entre el 132 i 135 (segona revolta jueva). Pacificada la ciutat, l’emperador Adrià (117-138) la reconvertí en una colònia romana amb el nom d’Aèlia Capitolina i la reféu per complet (El famós mosaic de Madaba palesa que, de l’anterior ciutat herodiana, en restava ben poc.) Segons la tradició d’Eusebi de Cesarea —la credibilitat del qual és relativa—, en el Gòlgota s’hi hauria bastit un temple romà a Afrodita (Venus); segons Jeroni, estava dedicat a Júpiter, Juno i Minerva.

Constantí el Gran (272-337), a Trèveris (Alemanya), havia construït una basílica entre el 305 i el 312 adossada al seu Palau, amb el tron imperial al gran absis; el 312 venç Maxenci al pont Milvi de Roma i, llavors, hi acaba la  construcció de Sant Joan del Laterà de Roma (que, òbviament, no és pas l’actual, d’estil neoclàssic), com a residència, la qual donarà al papa Melquíades (pensava establir-se a Orient i, de fet, convertiria Bizanci en Constantinoble, la ciutat de Constatí, la Nova Roma, i s’establiria a Nicomèdia). Ja sabem que amb l’Edicte de Milà (313) garantí la llibertat de culte (les persecucions contra els cristians havien acabat). Emperador únic, un cop es desféu de Licini, Macari, bisbe de Jerusalem, aprofitant la trobada al concili ecumènic de Nicea (325), hauria demanat a l’emperador una basílica “d’exímia  bellesa”, millor que cap altra construcció al món.  Llavors Constantí el Gran subvencionà una expedició arqueològica cristiana encapçalada per la seva mare Helena a fi de  localitzar el lloc de la mort i resurrecció de Jesús. Sota el temple romà, “contra tota esperança, es va oferir a la vista el sant i venerable santuari de la resurrecció del Senyor”, segons Eusebi de Cesarea a Vida de Constantí (III, 28). Així es va emprendre la construcció la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem, amb aquests elements:  una rotonda bastant semblant a la del Mausoleu d’August i al que es construiria Constantí per a ell a Constantinoble, denominada Anàstasi (‘Resurrecció’); un atri al voltant de la roca del Calvari; una basílica enorme denominada Martyrium (‘Martiri’) i un pati darrera la basílica. L’Anàstasi i el Martyrium van ser inaugurats el 14 de setembre del 335, amb ocasió de la festa de l’Exaltació de la Creu. La roca circumdant va ser excavada i la tomba va ser incorporada en una estructura denominada edicle (aediculum, ‘petit edifici’) en el centre de la rotonda que tancaria la hipotètica tomba de Jesús. La cúpula de la rotonda es va completar a la fi del segle iv, en substitució de l’ambulatori que havia envoltat el Sepulcre.

El teòleg catòlic Crossan i l’arqueòleg  Redd valoren la basílica com “un dels pocs llocs sants de la cristiandat amb una certa credibilitat”, perquè hauria estat bastida no lluny del  lloc de la crucifixió; justament a l’interior de la tercera muralla nord de Jerusalem, erigida per Herodes Agripa I (41-44 dC), però a fora de la segona, que marcava els límits de la ciutat en temps de Jesús. De fet, amb el temps, s’ha anat reconstruint una i altra vegada rere incendis i destruccions (segles VII, XI, XVI, XIX, XX)  i, en conjunt, avui resulta digna d’admirar.

Tanmateix, s’ha dit que resulta desconcertant que a Occident coneguem l’edifici  amb el nom de Sant Sepulcre i no de la Beneïda Resurrecció. Però hi ha una paradoxa pitjor en aquell lloc: durant anys s’hi palesa i perllonga un escàndol —un més dels molts escàndols de Terra Santa que denuncià Josep M. Gironella— tan evident com significatiu: sis grups eclesiàstics en discordança manifesta (més d’una vegada s’han barallat  per  defensar el seu petit territori de marbre) fan guàrdia i demanen —exigeixen!— almoina als pelegrins justament davant l’edicle del Sant Sepulcre. Catòlics romans, grecs ortodoxos, coptes, armenis, etíops i sirians jacobites, malauradament, són signe escandalós de  manca d’unitat entre els creients de Jesús. I cal saber que els drets i privilegis de totes aquestes comunitats estan protegits per l’statu quo de Terra Santa (1852), tal com es va garantir a l’article LXII del Tractat de Berlín (1878). Per desgràcia, on hauria estat enterrat Jesús que no volia que la casa de Déu fos cova de lladres i mercaders, avui s’hi mercadeja hipòcritament! I, per postres, amenaçava ruïna!

Durant la primavera d’aquest 2016 han començat les obres de restauració, dirigides per la professora  Antonia Maropoulou, del Politècnic d’Atenes. Segons ella, atès que la cúpula de la rotonda ha romàs sempre oberta, la pluja, la intempèrie i altres factors (incendi de 1808, terratrèmol de 1868, etc.) han malmès  l’estructura de l’edicle, malgrat els britànics l’asseguraren amb bigues de ferro el 1947. L’acord signat el 22-III-2016, entre les esglésies grega, llatina i armènia (corresponsables de l’edifici) han permès, doncs, una restauració, confiada al Politècnic d’Atenes, a condició de no impedir l’accés als pelegrins. Les obres in fieri van permetent de descobrir dades arqueològiques com, per exemple, que el mur nu es va construir en èpoques diferents. Les mesures amb làser preparen les intervencions que es porten a cap de manera tan exacte com seriosa verificant tot allò que va sortint a la llum. L’edicle, on la tradició  ha localitzat el sepulcre de Jesús, doncs, està arquitectònicament assegurat: no caurà a trossos.

Com a curiositat, cal saber que, a la comarca de la Garrotxa, existeix també la Basílica del Sant Sepulcre de Palera consagrada el 1085. La construcció de la Basílica vingué donada per la impossibilitat cristiana de peregrinar a Jerusalem, ocupada pels infidels. Al segle XI es va establir que peregrinar al Sant Sepulcre de Palera concedia les mateixes indulgències que peregrinar al Sant Sepulcre de Jerusalem. Un cop realitzada la Reconquesta a partir de la primera croada (1099), va continuar vigent la norma, fins al dia d’avui. Per aquest motiu, un cop l’any, s’hi  reuneixen al temple els Cavallers de la Confraria del Sant Sepulcre amb les seves vestimentes, tot un espectacle.

Diari de Girona, 5 de desembre del 2016

La visió pagana de la dona en l’església: un escàndol

En la història de la cultura humana la funció reproductora ha tingut un pes terrible fins al punt que el sexe s’ha interpretat des d’antanyasses com un camí per accedir a la divinitat (pensem en la filosofia tàntrica hindú, les benediccions o malediccions sexuals o la prostitució sagrada)  o per allunyar-se’n. Bona part de la cultura greco-jueva ha participat de la segona visió de manera que relliscà sovint cap al menyspreu de la dona. I el cristianisme la seguí al peu de la lletra fent-se pagà del tot en aquest punt. El mite del Paradís original no hi ajudà gens. Es teoritzà com si alguna cosa d’una natura prístina s’hagués corromput (per a Agustí d’Hipona, qui sap si fruit de la seva frustració sexual o d’una mare bloquejadora  això era el pecat original!). Com si la joia d’un naixement humà comportés una càrrega de podridura!  Això ha arribat ben a prop nostre amb d’altres mites pseudocientífics com el del bon salvatge (per a Rousseau  és la societat qui corromp) o sobre els orígens de la família (per a Engels la monogàmia seria un simple fet cultural).

I, amb aquestes, no hi havia manera de deslligar la genitalitat de la sexualitat. Per a Pitàgores les relacions sexuals debiliten i sols s’han de mantenir a l’hivern.  Plató admirava la sobrietat  de qui no tocava dones ni nois (en un temps en què la pedofília no era mal vista). Plotí s’avergonyia de tenir cos (el cos era presó de l’ànima per al platonisme). Per a Aristòtil l’esperma  era diví. (A la seva època, no se sabia res de l’òvul; es creia que en l’esperma hi havia un homenet petit que el ventre de la dona escalfava i vitalitzava com un pollet.) Un home com Tomàs d’Aquino el copiarà; per a ell malmetre espermatozous seria com és malmetre humans. Com a paradigma d’aquesta visió negativa de la sexualitat, Plini el Vell, en algun dels trenta-sis volums de la seva Naturalis Historia, posa d’exemple l’elefant, que només s’acobla cada dos anys, ho fa d’amagat i no és adúlter!

Paganisme pur. La dona considerada com un home imperfecte. I el pitjor del cas és que els santíssims Pares de l’Església, en comptes de  pouar les seves teories de l’Evangeli, van copiar els intel·lectuals pagans. “La dona és menys moral que l’home i més astuta per al mal; imperfecta com és no pot rebre el sagrament de l’orde”, dirà Albert Magne; i Tomàs d’Aquino seguirà la cançó de “mascle no reeixit”. Total, que la dona i el matrimoni, des del cristianisme, seguint aquesta visual pagana i queden com un drap brut.

I Jesús, què hi deia? Jesús no parla mai de la sexualitat.  En tot el Nou Testament hi ha  poquíssims versicles referits a la unió sexual o a la dona  i encara ho solen ser en relació al divorci i l’adulteri. Són exactament 57, entre més de 3.700, i encara molts d’ells extrets de les cartes de Pau (i avancem-ho des d’ara: 1 Co 11,6-9 i 1Tm 2, 9-14, que proclamen la subjecció de la dona a l’home, segons els experts, han estat interpolacions, però mai han estat textos de Pau): menys d’un 1,5%. Jesús, quan en parla,  es refereix al rerefons de la creació divina (Gn 2,24: en la unió,  l’home i la dona conformen  una unitat carnal). Moisès va permetre el repudi per la duresa del cor humà (Mt 19,9; Mc 10,4-6)). Casar-se entre divorciats pot ser un adulteri (Mt 5,32; Lc 16,18; Mc 10, 11-12), però tot adulteri mereix comprensió i perdó (Jn 8,11). Jesús mai no discrimina la dona. Fins en les seves exigències home i dona apareixen en igualtat de drets i deures ( (Mc 10,11-12). Pau repeteix l’ensenyament de Jesús trencant l’ordre mosaic: la muller no pot deixar el marit ni el marit la muller (1Co 7,10-11), però deixa molt clar la doctrina que és de Jesús i el que la que és seva: el privilegi paulí (1Co 7,12-16) o el consell de viure segons l’estat de cadascú —matrimoni o solteria—, fins  i tot respectant des d’una unió matrimonial la virginitat de la muller (1Co 7, 25-39).  Joves i vídues seran felices  i lliures com ell si es mantenen sense casar-se (1Co 7,7.32.40). És l’única vegada que es posa  d’exemple i no hi posa Jesús. En no haver-lo tractat no sap si era casat o solter… I aquesta és una altra: en tot l’Evangeli això no se’ns explicita! (Implícitament podem creure que era cèlibe, perquè deixa molt clar que hi pot haver eunucs com a signe del Regne del Cel (Mt 19,12)!  El que sí queda explícit és que Jesús no sols no discriminava les dones, sinó que se n’envoltava escandalosament. I, un cop mort, se’ls apareix i s’apareix a Magdalena, un disbarat per als jueus, perquè el testimoni d’una sola dona no valia res davant de cap tribunal. Sense les dones (que ho tinguin en compte els masclistes!), no tindríem testimoni de la resurrecció.

Doncs bé: aquests ensenyaments tan senzills i simples, tan de sentit comú pel fet de considerar la dona amb els mateixos drets i deures de l’home i de  deixar les persones lliures en l’estat —matrimonial o no— segons millor els convingui per millor servir a Déu, foren capgirades per tota la patrística, amb l’ajut d’un personatge, Magdalena, a la qual es canvià la seva entitat d’apòstol (“Apòstol d’apòstols”, li deia Hipòlit de Roma) pel d’una pecadora i prostituta, l’única salvació de la qual , només podia ser la penitència. D’aquí a considerar el celibat millor que el matrimoni i tot un reguitzell d’aberracions  absolutament indignes dels millors intel·lectuals de l’Església dels primers segles. Només faré uns botons de mostra: “La sexualitat només va ser pensada per als animals, no per als homes” (Gregori de Nisa). “Els homes ens hauríem de comportar com els àngels, sense la corrupció sexual” (Crisòstom). “L’instint sexual  no és propi dels humans sinó de les bèsties” (Ambrós de Milà). “La Verge és immaculada perquè no va concebre sexualment sinó per l’orella”; “El pecat original es transmet per la relació sexual”  (Agustí d’Hipona). “Si estimes massa la teva dona ets un adúlter” (Jeroni)…  Millor no conèixer-los amb detall.

Si deixem els sants pares i ens posem en la literatura normaleta, Déu n’hi do! Començant per la literatura catalana medieval! Les coses que diu Eiximenis o Turmeda o el mateix bernat Metge de les dones! I no parlem de científics ben pròxims. La dona “és simple esca”, assegurava Ramon i Cajal. Frase d’Eisntein:” He sobreviscut al nazisme i a les meves dues mullers!” Misogínia pura. El problema és que aquesta mentalitat pagana ha impregnat absolutament el catolicisme. Quatre exemples entre milers. Pius XI, el 1936, basava el celibat obligatori dels capellans en… Ciceró. El Dret Canònic de 1917 prohibia les dones ajudar a Missa. Joan XXIII, amb tota la seva bona fe, agraïa un dels seus mestres, per haver-li silenciat tot el món femení! El P. Rodríguez aconsellava a tots els seminaristes assumir el sexe com si fos un rajol!

Diguem-ho d’una vegada: l’Església hauria de reparar aquest error. I no sols perquè  la seva tradició misògina hagi dut a un androcentrisme capaç de bloquejar totes les possibles aportacions de les dones en l’Església sinó perquè el tema és cabdal per a una espiritualitat actual. Per exemple, ara mateix, si l’Església catòlica —a diferència d’altres tradicions cristianes— no permet el diaconat femení, que tan servei faria  és senzillament perquè no vol. Tenim una bona pila de testimonis dels càrrecs que detenien dones en les primitives esglésies, Júnia (Rm 16,7) i Priscil·la (Ac 18,16) eren considerades ni més ni menys que apòstols; Prisca  i Àquila (1Co 16,19 i Rm 6,3), Nimfa (Col 4,15) i Lídia (Ac 16,14-15), reben el títol de caps de l’església (bisbesses?); Febe (Rm 16,1) era diaconessa; Maria (Rm 16,6), igual que Trifena, Trifosa i Pèrsida (Rm 16, 12), eren unes grans treballadores per la comunitat; i manquen aquí les profetesses: de Corint (1Co 11,2-16), les filles de Felip (Ac 1,8), Amina de Filadèlfia, Filomena  i moltes altres. Esperem que el Papa Francesc vulgui corregir aquest escàndol!

Diair de Girona, 21 de novembre del 2016

La irresponsabilitat de jutges i polítics

A la primavera del 2013, tot demanant responsabilitats,  vaig escriure, aquí mateix, exactament això: «Posem que, a finals del passat novembre (exactament el 28-XI-2012), Europa ajudés  les entitats financeres espanyoles que l’Estat havia quasinacionalitzat amb gairebé 40.000 milions d’euros (36.965€), però amb condicions draconianes. Posem que en aquestes  condicions, entre d’altres, hi hagués les següents: reducció dels actius en més d’un 60%, tancament del 50% de les seves oficines amb acomiadaments massius, prohibició d’operar fora del seu àmbit geogràfic, limitació de l’activitat al negoci minorista, denegació de préstecs de més del 100% dels seus dipòsits, transferència de 45.000 milions d’actius a un banc dolent, imposició d’una quitació de 10.000 milions als titulars de preferents i deute subordinat, prohibició de fer pràctiques comercials agressives i d’altres que han ocasionat grans pèrdues  en accions, preferents i d’altres productes financers  a la ciutadania de peu». Llavors  sabíem que els gairebé 40.000 milions d’euros esmentats es van distribuir així: gairebé la meitat, 17.960 milions d’euros, per a Bankia (als quals calia sumar 18.040 milions de la resta d’ajuts anteriors); 9.084 milions per a Catalunya Banc, antiga Catalunya Caixa (més 4.920 milions d’anteriors); Nova Galicia Banco, abans Nova Caixa Galicia, 5.425 milions (més 4.575 d’abans) i Banc de València (adquirit per Caixa Bank un cop sanejat), 4.500 milions (més uns altres 2.500 milions anteriors).  El cost total per donar viabilitat a aquests quatre bancs (fruit de fusions entre 13 entitats anteriors)  fou de 67.000 milions d’euros!  Les condicions el PP ens les va fer complir al peu de la lletra. Responsabilitat? Cap ni una.

Era un article irònic titulat Jo també sóc sistèmic, perquè aquest articulista no entenia que si un banc s’havia quedat amb teranyines a la caixa no se’l deixés acabar de caure com passaria amb qualsevol mortal. (Si  s’hagués deixat  caure Bankia ens hauríem estalviat 36.000 milions €; divideixin-ho pel nombre d’habitants d’Espanya, 46.063.551 habitants, i els donarà 781,52 € per cada ciutadà espanyol!)  L’excusa d’aleshores era que els bancs eren “sistèmics”, és a dir, entitats relacionades amb una xarxa d’empreses tan intricada que, si en deixessis caure una, caurien totes. Ah, caram!  I, gosava dir, l’articulista, que ell també era sistèmic. Si tenia la butxaca escurada, el seu fuster,  electricista, peixater, flequer, etc., també se’n ressentirien.  Però, a ell, no només l’Estat no l’ajudava sinó que li acabava d’escurar les butxaques per ajudar els bancs (uns bancs, les accions dels quals, segons constatava l’articulista, anaven de mal borràs). Ah, caram! La justificació final era que no calia preocupar-se de res perquè els milers de milions de préstecs als bancs serien retornats religiosament i no costarien ni cinc al contribuent. I vet aquí que aquest articulista ho posava en dubte.

A inicis del passat  setembre el Banc d’Espanya va publicar els comptes i resulta que aquest articulista no sols tenia raó sinó que s’havia quedat curt. L’Estat, a través del FROB (Fons de reestructuració ordenada bancària) injectà un total de  53.553 M€ al sistema financer espanyol (1.162 € per cada ciutadà)  i d’aquesta quantitat de diners sols se

n’han recuperat 2.686 M€; és a dir, només un 5% del total. Deia l’informe que aquesta xifra augmentaria quan el FROB culminés el procés de desinversió amb la venda de les participacions que encara controla a Bankia i a Banco Mare Nostrum (65% en cada entitat), però donava  per fet que l’Estat no recuperarà ni de bon tros les ajudes atorgades al rescat del sector bancari. I qui se’n responsabilitza, de tot plegat? No tenim fiscals ni magistrats que demanin explicacions? No: no tenim magistrats valents que es vulguin encarar amb els poders. I això que hem sabut fa ben poc que des del Banc d’Espanya es qüestionà la sortida de Bnkia a la borsa.

Ara sabem, amés, que el FROB en prou feines recuperarà els 23.500 M€ que el juny del 2012 va destinar per evitar l’esfondrament del grup que va integrar, entre d’altres, l’antiga Caja Madrid i la valenciana Bancaixa. Els números vermells dels comptes de la resta de rescats  encara són més accentuats. Catalunya Caixa (què s’ha fet de l’ex-ministre Serra que en fou president?) va rebre un total de 12.052 M€ en ajudes del FROB per, amb la venda al BBVA, recuperar només  782 M€. El cas més sagnant és el de la CAM (Caixa d’Estalvis del Mediterrani), integrada en el Banc de Sabadell, que acabarà  costant al contribuent entre 10.000 M €i 15.000M€ un cop se’n completi el sanejament. Pitjor: cal sumar als 53.553 milions del FROB, 7.942 milions més aportats  pel mateix sistema financer a través del Fons de garantia de dipòsits. Total, 61.495M€ : 1.335 € per a cada ciutadà espanyol.

És a dir, que els  polítics que manaven ens van enganyar impunement i no hi ha ni oposició ni jutges que demanin responsabilitats. I la gent els torna a votar. Va fer bé de dir que era sistèmic, l’articulista: qui no està disposat al fet  que li deixin uns quants milions i tornar-ne un 5% al cap de cinc anys?

Estem tan avesats a xifres bancàries —de vegades, astronòmiques— que ens passen per davant com un placebo. Quan aquest articulista va llegir que el pla del rescat als bancs dels EUA, arribà a un bilió dos-cents mil milions  de dòlars (1.200.000 M $) s’esfereí. Suposant que la població mundial sigui de 7.000 milions d’habitants, si divideixo aquella quantitat astronòmica pel nombre d’habitants del planeta, resulta que ens en tocarien 171,4 $ a cadascú. A una família de quatre membres, 685,6 $. Déu n’hi dret, si tenim en compte que hi ha famílies al món que no arriben al dòlar diari. La pobresa més feixuga s’estaria eradicant del nostre món. I això només comptant amb el pla de rescat dels EUA!

Tanmateix, la gent de carrer, davant del capital, som un zero a l’esquerra. Per als jutges no compten estafes, fraus, enganys, que els accionistes perdin més del 90€ de les seves inversions, que clients i inversors dels bancs emmalaltissin, es desesperessin, se suïcidessin. Aquests mals tan vulgars no són “sistèmics”, és clar.  I, com que  estem avesats a la mentida, la gent no surt al carrer. Un dia potser  Aznar haurà de respondre de la reunió de les Azores i de l’engany de les armes de destrucció massiva, la Pastor del descarrilament de l’Àlvia a Santiago, Rajoy dels sobres de Bàrcenas i Fernàndez  Díaz de la seva fal·laç persecució a polítics catalans sobiranistes. Però això serà quan hi hagi oposició política seriosa i magistrats coratjosos i no com la majoria dels d’ara que segueixen la veu de qui mana. Ja sabem que el TC encara ha de dirimir si el govern en funcions no ha de donar comptes al Parlament: no té temps per fer-ho, però fa hores extra contra Catalunya. També es pot fer violència des de la Justícia.

Ara, amb la feblesa del govern i sense pressupostos actualitzats, Europa ens tornarà a imposar retallades. Ens diran que no hi ha diners enlloc. No hi ha diners? I tant que n’hi ha! El que no hi ha és responsabilitat política de fer-los surar ni magistrats capaços d’impartir justícia i fer pagar aquest descontrol a qui l’ha dut on l’ha dut.  Quan els ciutadans  exigim les llistes senceres dels defraudadors fiscals (no sols dels adversaris polítics dels cappares del poder), quan ens posem seriosos proclamant que a Europa no hi pot haver ni una punta d’ungla de paradís fiscal (cap estat no hauria de gosar marejar la perdiu, ni el RegneUunit amb paradisos al canal de la Mànega, i per això el Brexit, ni el Luxemburg de Juncker ni l’ Irlanda amb el cas Google!). Quan s’acabin paradisos fiscals i sicavs, quan els magistrats demanin comptes als responsables de l’actual maremàgnum, potser aleshores  haurem posat les bases per a una economia transparent. I, amb transparència, segur que millorarem tots.

Diari de Girona, 7 de novembre del 2016

“Homenatge a Girona”, de Pere Joan Sureda

El passat 5 d’octubre, l’historiador Joan Domènech i Moner presentà a la Sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi el llibre Girona sota el Consell Municipal Revolucionari. 16 d’octubre de 1936-30 de juny de 1937, del saltenc Pere Joan Sureda i Canals, editat per Curbet Edicions. Es tracta del segon volum d’“Homenatge a Girona”, trilogia que l’autor pensa concloure amb el llibre que possiblement titularà Girona sota l’ajuntament de Front Popular.

Pere Joan Sureda va néixer a Santa Eugènia de Ter, municipi avui incorporat a Girona,  el gener de 1937, en plena conflagració incivil. Té el grau de doctorat en Enginyeria Industrial i és diplomat en Urbanisme. Va ser professor d’Urbanisme a l’Escola d’Enginyers Industrials de Terrassa i a la de Barcelona i ha desenvolupat l’activitat professional en diverses empreses i organitzacions i en diferents  serveis de la Generalitat de Catalunya. Col·labora a diverses publicacions:  “Revista de Girona”, “Butlletí d’Arqueologia Industrial i de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya”,“Radar Social” (Federació de Cristians de Catalunya) i a  la saltenca “La Farga”…

Malauradament el seu pare, un dels promotors de la FJCC, va ser assassinat el 25 d’agost de 1936 a la Creu de Fellines, passada la cruïlla de Vilafreser. Si no vaig del tot errat, un cop arribat a l’edat de jubilació, en Pere Joan va voler cercar tots els detalls i circumstàncies d’aquella mort, esdevinguda tot just quan ell s’estava gestant al ventre de la seva mare. En va fer una crònica sentida i emotiva, publicada el 2009, amb ajuda de l’Ajuntament de Salt i la Diputació de Girona per CCG Edicions: Del bressol a la cuneta. Pere Sureda Corominas (Salt 1904-Orriols 1936). És una crònica viva, que es pot llegir (si els fets no fossin reals i tràgics) com una novel·la. A la biografia de l’home exemplar, hi sap posar el retaule tràgic de la problemàtica politicosocial del nostre país en aquells dies atziacs. Enric Mirambell, al pròleg, escriu: “Malgrat que ell no volia ser ni era enemic de ningú, sí que hi hagué qui el considerà enemic a abatre i a eliminar. I així quan es desbocaren els odis que en el si de la nostra societat es venien incubant desde molt temps, va ser víctima d’aquelles circumstàncies. […] Fa venir un calfred recordar l’ambient que regnava al poble de Salt l’estiu del fatídic trenta-sis”. I té raó. La convivència ciutadana convertida en un viure de reüll per por a delacions i denúncies. Les armes mortíferes substituint les eines de treball. Escorcolls,  requises, cotxes carregats d’homes armats, cruïlles vigilades per milicians. Però Salt era una simple anècdota de la categoria que s’esdevenia a Girona i a totes les altres ciutats de Catalunya.

I aquí ve la transformació de Pere Joan Sureda.Quan li semblava haver complert  amb un propòsit d’amor filial —el de recuperar la memòria del pare—, remenant llibres, cercant en arxius, envoltat de papers, s’adona que s’ha anat imposant una versió dels fets d’aquell fatídic juliol de 1936 molt diferent de la que ell topa en els diaris que, per força, ha de consultar. I l’enginyer professional es converteix en historiador afeccionat. No pot deixar de fer-se preguntes, d’interpel·lar testimonis, de consultar dietaris  inèdits. I, d’allí, la seva conversió. No ha acabat pas la feina. Ara tot just comença. S’imposa  fer un “Homenatge a Girona” tot estudiant  el període que va des de la creació per part de Companys del Comitè de Milícies Ciutadanes (autoproclamades ben aviat Antifeixistes)  el 20 de juliol fins a l’entrada dels anarquistes al govern de la Generalitat (27 de setembre)  i, en conseqüència, a la dissolució dels comitès locals  (per decret del Conseller primer  Tarradellas del 9 d’octubre). I aquest va ser el primer volum editat per Curbet Edicions  el 2013: Girona sota els  comitès (20 de juliol 1936- 15 d’octubre de 1936). Un llibre coratjós, irritant, políticament incorrecte, gairebé imprudent, en què segueix, dia per dia, del 19 de juliol al 30 de setembre (amb una torna dels 14 primers dies d’octubre), les circumstàncies del que es va esdevenir a Girona i, de retruc, a tot Catalunya. Parteix de tres tesis cada vegada més evidents. Primera,  que  els gèrmens revolucionaris del juliol de 1936 —la destrucció d’edificis, símbols i organitzacions de l’Església  com a detentors d’una ideologia  considerada dretana i conservadora i l’escampadissa de la por entre la gent de seny i ordre— no eren sinó una continuació dels preparats per a l’octubre de 1934 —una “revolució endegada per socialistes, comunistes i addictes a Companys”  (p.31)—, quan justament ell i els seus consellers acabaren presoners al vaixell Uruguai. Segona, que la lluita del poble contra l’exercit sollevat  el 19 de juliol a Barcelona va ser un mite; de fet, “poc o res haurien fet els militants anarco-marxistes sense els mossos i els guàrdies d’assalt a les ordres del capità Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic, i menys sense els guàrdies civils a les ordres del coronel Antonio Escobar”(p.22). I, finalment, tercera, que va ser Companys qui, el 20 de juliol, negà  als caps de l’Ordre Públic de Catalunya (Conseller de Governació, capità Escofet i comandant Guarner) l’autorització de custodiar el Parc d’Artilleria de Sant Andreu, que fou assaltat i d’on sortiren  milers d’armes i, més tard, de confiscar tot l’armamentdels sindicats i enviar-lo al front. Pitjor: un cop esclafada la revolta militar, va ser Companys qui va rebre a Palau la plana major de la FAI i la CNT, encapçalada per Garcia Oliver, dient-los que havien vençut i tenien tot el poder de Catalunya, mentre consellers i altres representants parlamentaris dels partits esperaven al saló del costat (Vidiella, Comorera, Tarradellas, Aiguadé, Nin…). Va ser aleshores quan els anuncià el propòsit d’institucionalitzar un Comitè Central de Milícies per controlar la revolució que s’hauria d’estendre als pobles de Catalunya com una taca d’oli. (L’endemà, dia 21, es publicà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya). Aviat destacaran, com a caps d’aquest Comitè, Joan Garcia Oliver i Aurelio Fernández, i  s’instal·laran a l’edifici de la 4ª Divisió Orgànica militar, al passeig de Colom). Se n’adonés o no, Companys no només havia erigit el Comitè Central de Milícies contra el Govern formal (no es reuní ni amb consellers ni amb representants de partits), instituint així dos poders confrontats a Catalunya, sinó que havia lliurat Catalunya als revolucionaris. Joaquim Nadal, en el pròleg, assegura que l’autor fa “un judici molt sever a les febleses de la República, a les febleses i contradiccions del Govern de la Generalitat, a les febleses mateixes del sistema democràtic, i a la supeditació i subordinació dels poders legítims de la República i de la Generalitat a les vel·leïtats dels comitès.” I és cert. Sureda demostra com els polítics de la Generalitat van sucumbir a la dictadura dels comitès i, en comptes de frenar-los, van fer seva una dinàmica del tot esbojarrada. I per això, com a columna vertebral del llibre, encara que pugui resultar incòmode, dedica cada dia una apartat als crims de  les cunetes. Només durant els tres mesos de comitès,  ha calculat que foren assassinats a les cunetes 4.682 catalans, dels quals, 535 a les comarques gironines. Sureda ens ofereix una feina, en mots anguilejants del mateix Nadal, “que no sempre els historiadors estan disposats a fer”. Encara no he llegit el llibre que es va presentar, però tinc ganes de conèixer, amb la pulcritud dels seus detalls, la vida gironina durant el Consell Municipal Revolucionari. I espero que no triguem gaire a poder llegir el tercer volum. Gràcies, senyor Sureda. La seva feina és un veritable homenatge a Girona! Ho deia Gramsci: “No hi ha res més revolucionari que  la veritat”.

Diari de Girona, 24 d’octubre del 2016

PSOE: colpistes o barons (133) – okupes o militància (107)

Pedro Sánchez arribà a fer-se simpàtic arran de la resistència numantina que va oferir abans de la defenestració. Escollit secretari general del PSOE en un congrés extraordinari el juliol de 2014 amb el 48,7% dels suports enfront del 36,14% d’Eduardo Madina, els barons, esperant Susana Díaz,  el consideraven de transició, i més dúctil que el seu contrincant. El problema de Pedro ha estat aquest, ser dúctil. Mai no s’havia acabat de creure que manava. Si s’ho hagués cregut, avui podria ser President de govern estatal amb Pablo Iglesias controlat sota seu. Si a les eleccions generals de l’any passat hagués pactat amb Podemos i amb bascos i catalans (sense comprometre el referèndum), Rajoy hauria begut oli. En comptes de saltar-se les línies vermelles que li posaven, preferí seguir fent cas als seus i ser dúctil, quan, des de la presidència, hauria tingut  tothom calladet i content si els hagués repartit menjadores de poder.

Desenganyem-nos: els seus el tenien per un zero a l’esquerra i no cessaren de posar-li pals a les rodes. Per a Corcuera i altres velles glòries, Podemos és la pesta perquè  vol desocupar el PSOE de l’esquerra. I ai d’ell si s’hi apropava!  Per un bon reguitzell de cappares —de Bono a Susana Díaz, passant per  González i d’altres—, Catalunya, malgrat haver-hi pactat temps ha, era una línia vermella.  Total que el pobre Sánchez va haver de fer el paperot  d’arrenglerar-se al costat de C’s pensant que Podemos li perdonaria el menyspreu. I, a principis d’any, va perdre la investidura. Segones eleccions. Els àugurs pronosticaven el sorpasso de Podemos. I no. Patacada, però menys. Reuní l’executiva. Investim Rajoy? De cap manera! (Cappares i barons deien que no a l’executiva i predicaven l’abstenció a platós de TV i emissores de ràdio.) Amb aquestes divergències arribaren a les  eleccions basques i gallegues (una ben mala manera d’arribar-hi). Segona patacada. Els culpables el culpaven sense comptar amb els èxits de les municipals.  I, malgrat pressions de l’Ibex 35, de barons i baronesses, i del conserge de Ferraz, ell es mantenia fidel a l’acord de l’executiva. “No és no.”

Però no era imbècil.  N’estava tip que el PSOE tingués tantes veus com barrets.  Insinuà que calia un govern transversal, que volia explorar els catalans, anuncià Comitè federal per a l’1 d’octubre, un calendari de primàries per a finals de mes i un congrés per al novembre.

I aleshores, aquells per als quals “no”  vol dir “ potser sí”, “s’ha de veure”, “cal assegurar la poltrona”,  es van veure perduts. Podia guanyar primàries i congrés, si donava veu a la militància. Calia preparar el cop al Comitè federal. Susana Díaz  feia esmorzars,  dinars, berenars i sopars. El gerro xinès, Mr. X, l’home de les portes giratòries, Felipe González,  enregistrà de Xile estant una entrevista per ser emesa el dilluns 25-IX a la SER dient que  Sánchez l’havia enganyat. Era el tret de sortida, l’avís, el “Grandola vila morena”. Les unitats ja podien sortir de les casernes. Dimecres 27, disset membres de l’Executiva federal li presentaren la dimissió. I González reblà el clau: Aunque algunos se creen que soy Dios, todavía no lo soy (encara no, però, si és per ell, tot arribarà…); un político debe dar cuenta de sus responsabilidades. Els dimissionaris creien que, dels 38 membres de l’Executiva, podien sumar els 3 vacants i així fer majoria contra els 18 membres fidels a Pedro Sánchez. El farien dimitir —per això les bateries de Prisa i adlàteres estaven a punt— i, aleshores, es crearia una gestora per preparar un congrés amb temps (no al novembre, on podien perdre i, per això, el menystenien  com a  “congrés exprés”). La gestora, com era obvi, faria que alguns socialistes s’abstinguessin vergonyosament en la propera investidura de Rajoy (que estava assabentat de tota la jugada i possiblement el Rei i tot);calia no comprometre dels noms de futur.

Segons els estatuts, l’únic òrgan per dissoldre qualsevol altre òrgan és la Comissió executiva federal o el Comitè federal. I enlloc, ni a la lletra petita, es parla de gestores, encara que els anti-Sánchez repetissin la parauleta que s’havien après com lloros . “Cuando las vacantes en la Comisión Ejecutiva Federal afecten a la Secretaría General o a la mitad más uno de sus miembros, el Comité Federal deberá convocar Congreso extraordinario para la elección de una nueva Comisión Ejecutiva Federal” (art. 36).  Res d’estrany que Borrell comentes que, si allò era un cop, l’havia preparat un sergent del cigró (sargento chusquero). Sánchez feia les coses seguint l’ordenament interior del partit i demanava un Congrés per donar veu a la militància, però els altres volien imposar les seves interessades desraons.

L’espectacle era per llogar-hi cadires. Verónica Pérez (mà dreta de Susana Díaz) proclamava que manava ella i ningú més,  com a presidenta del Comitè Federal que era, i exigia que es reunís la Comissió d’Ètica i Garanties. Li  contestà  la seva presidenta,   Isabel Celaá, recordant-li que només la podia convocar ella, la Comissió. Sumin al degradant espectacle el ball de claus de la seu del partit, que si les tenia César Luena (Secretari d’Organització, dit compañero per Pradas, perquè segons ell, s’havia quedat sense càrrec)  o el gerent Goyo Martínez. I els twitters que es dedicaven les dues faccions. Uns eren colpistes i els altres okupes de Ferraz. I els canvis de l’ordre del dia. I  Pérez Rubalcaba, movent fils, com sempre, des de les bambolines. I la Susana dient que primero, E’paña. I, a la vigília del Comitè, Sánchez, sortint quan no se l’esperava, entestat a voler donar la veu a la militància, i  responent a la líder andalusa: “Es pot pensar en Espanya i en el PSOE.  Si ara se’m fa canviar el no a Rajoy per l’abstenció, no administraré aquest canvi de postura”.

I arribà el dissabte 1 d’octubre, amb el carrer Ferraz ple de gent, que victorejava o escarnia  els components del Comitè Federal que anaven arribant . (Aquest Comitè el formen 285 persones, un centenar escollides en el darrer congrés, a  banda de les federacions, els ex-secretaris generals, els secretaris territorials, els portaveus parlamentaris, els membres de direcció executiva —hi serien ben rebuts els disset dimitits?—, coordinadors sectorials i juvenils així com altres entitats associades al partit.) N’hi assistiren 253 i no tots resistiren tota la  jornada. Hores i més hores per posar-se d’acord sobre qui podria votar  i com,  sobre la mesa de la reunió i l’ordre del dia. Recessos. Guirigall total. A les dues semblava admetre’s el vot secret. A quarts de 3 Sánchez proposa readmetre als dimitits per convocar un nou Comitè federal, cosa que els crítics li rebutjaren (“Vostè ja no és Secretari general”, li etzibaren): volien una gestora (Susana Díaz s’havia fet la grémola i tot). La mesa no ho admetia. A quarts de 6 hi havia més d’un centenar i mig de torns de paraula demanats. Sánchez volia Congrés extra i primàries. Quan s’anava a votar en una urna, a quarts de 7, es començaren a recollir firmes per fer una moció de censura a Sánchez (arribaren a 150 i, per primera vegada, es veié qui tenia majoria). Cap a les 8, s’acordà de votar a mà alçada si es volia el Congrés (Sánchez) o a la gestora (Díaz), sense debatre ni qui formaria part de la gestora i quines funcions tindria. Perd Sánchez (107 vots) contra  els  de Díaz (133 vots). I, per coherència, dimiteix. A la nit es manefleja una gestora de 10 persones encapçalada per Javier Fernández, president d’Astúries (que s’afanyà a dir que no hi hauria catalans: de sempre ha estat  contrari al pacte amb perifèrics independentistes), però sí Mario Jiménez, peça forta de la Díaz, juntament  amb Asunción Godoy, José Muñoz Lladró, María Dolores Padrón, Ricardo Cortés, María Jesús Serrano, Soraya Vega, Francesc Antich y Francisco Ocón. Total: The winner is…Susana! “Oh Susana, no llores más por mí. / Viajaré a donde sea, con mi banjo para ti”, cantaven Rajoy amb un puro i Iglesias-Errejón amb una copa de cava enviant-se un whatsapp:  “Palau hivern Ferraz pres. Fugida de Kérenski. Gestora bolxevic a punt. PSC amb els menxevics?”.

Quan llegeixin això, si ja no és un fet, alguns socialistes estaran a punt de l’abstenció en la investidura de Rajoy (que voldria unes terceres eleccions per deixar en PSOE en roba interior i, per fer-les, al·legarà que no li asseguren els pressupostos). I els faig una profecia fàcil. Els actuals 85 escons de Sánchez tan infamats… poden esdevenir un mite. A veure si mai els fa la Díaz, suposant que guanyi les primàries a Sánchez, a les quals, la mateixa nit de la dimissió, va confessar a Revilla que es presentaria. Amb el PSOE dinamitat, que els socialistes aprenguin a venerar els 85 escons, si no volen córrer el perill que els passi com a Grècia i quedin, senzillament, com a residuals. Per no parlar dels de Craxi a Itàlia…

Diari de Girona, 10 d’octubre del 2016

El Tribunal Constitucional, gos de falda de l’executiu

El Tribunal constitucional (TC) començà a funcionar el 1980. L’art 159, ap. 1 de la Constitució diu: El Tribunal Constitucional es compon de dotze membres nomenats pel rei, dels quals, quatre a proposició del Congrés, per majoria de les tres cinquenes parts dels seus membres, quatre a proposició del Senat, amb idèntica majoria, dos a proposició del Govern, i dos a proposició del Consell General del Poder Judicial. Ja es veu que  el composa el partit majoritari. Allò de la separació de poders, pura entelèquia. I l’art. 160: El president del Tribunal Constitucional serà nomenat entre els membres d’aquest pel rei, a proposició del mateix Tribunal en ple i per a un període de tres anys. Ergo, el seu president, Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP del 2008 al 2011 (i per això mateix recusat per associacions de juristes quan va ser nomenat el 19-VI-2013 en substitució de Pascual Sala) des del passat juny que s’hauria d’haver renovat; encara que hagi passat l’estiu a Catalunya, està, doncs, caducat. I el terç de membres que s’havien de renovar, també.

Dues llances a favor del TC en els inicis de la seva vigència: Aprovada la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic el 30-VI-1982 (la malaurada LOAPA, en castellà), CiU i PNB la van recórrer i el TC els donà la raó el 13-VIII-1983 amb l’argument que els Estatuts, textos amb caràcter constitucional, no podien estar limitats per una llei estatal. La sentència advertí que el legislador “no pot dictar normes que incideixen  en el sistema constitucional de distribució de competències entre  l’Estat i les comunitats autònomes per integrar  hipotètiques llacunes de a Constitució”. No sols parava els peus a l’Estat sinó que  posava cert equilibri entre la unitat estatal i  les possibles diferències entre autonomies. També sentencià contra l’Estat la política catalana d’immersió lingüística.  A partir d’aleshores, se li acabà la corda d’imparcialitat i ha estat un instrument  polític de l’executiu per  recentralitzar competències autonòmiques.  Podem repassar alguns dels seus excelsos moments de glòria.

Quan l’1-II-2005 el lehendakari Ibarretxe portà el seu Pla d’un nou Estatut per a Euskadi a les Cortes (reclamat des del 2001) i obtingué 313 vots en contra (PSOE, PP, IU, canaris i CHA), 2 abstencions (ICV)  i 29 fa favor (PNB, CiU, ERC, Na-Bai, BNG), el PP ja havia sol·licitat al govern l’actuació del TC (que sembla que ja estava disposat a actuar), però Rodríguez Zapatero, aleshores mig aliat forçat amb els catalans, que també volíem un nou Estatut, preferí una derrota basca a les Cortes.

Anem a Catalunya. Quan el 18-VII-2006, després de ser filtrat pel Congrés i el Senat madrilenys,  el poble de Catalunya referendà el nou Estatut, promulgat l’endemà i en vigència des del 9-VII , fou recorregut pel PP, el Defensor del Poble (PSOE) i per cinc comunitats autònomes (Múrcia, Rioja, Aragó i País Valencià), malgrat el que havia promès Zapatero, d’aprovar la voluntat dels catalans expressada pel nostre Parlament. Gran primer moment de glòria del TC en admetre el recurs.  Pitjor: Quan al juny del 2008, el Parlament basc aprovà el seu projecte de Llei que  regulava les consultes populars, Zapatero va recórrer immediatament al TC, que per unanimitat la prohibí. Segon moment. El tercer va ser per omissió: Del 2009 al 2011, començant per Arenys de Munt i acabant per Barcelona,  es van fer centenars de consultes sobre la independència de Catalunya. Cap cas. El quart arribaria el 28-VI-10, amb la sentència del TC contra el nou Estatut català, amb membres fora del termini legal i vots particulars, un Estatut referendat pel poble. Catalunya no tenia cabuda dins l’Estat espanyol. Quan els catalans, encapçalats pel President Montilla,  sortírem en manifestació el 10-VII dient “Som una Nació, nosaltres decidim”,  a la metròpoli es comportaren com si sentissin ploure. Allò ho desencadenà tot. L’11-IX, a la gent ja no li importava Madrid; cridava  Catalunya, nou estat d’Europa!” Es congriaren l’AMI (2011) i l’ANC (constituïda el 2012). S’organitzaren manifestacions  multitudinàries cada 11-IX (la del 2012, un milió i mig de persones; la “Via catalana” del 2013; la V de “Victòria” del 2014; la cremallera de l’any passat…) Per a la resta d’Espanya, com si Catalunya estigués en off. Cap interlocutor. Ni de la casa Reial, que ha d’arbitrar i moderar constitucionalment “el funcionament de les institucions” El cinquè moment havia estat el 2012 amb la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, avalada pel TC, que  incloïa mecanismes per intervenir les Autonomies que no complissin l’objectiu de dèficit.

Quan el 23-I-2013, amb 85 vots a favor, els parlamentaris  van votar la Declaració de sobirania declarant que érem “subjecte jurídic i  polític sobirà” (i el 13-III, amb la suma dels socialistes, foren 104 diputats sobre 135), el TC també la va suspendre (sisè moment de glòria). “La Vanguardia” deia: “Per primera vegada en democràcia, el TC suspèn una declaració parlamentària sense valor jurídic”.

El 8-IV-2014, Turull, Rovira i Herrera, que repetien el paperot d’Ibarretxe del 2005, sortiren escuats de les Cortes, on havien anat a demanar la competència d’un referèndum consultiu d’acord amb l’art. 150.2 de la Constitució: 299 vots en contra. No quedava altre remei que una llei de consultes catalanes, que el TC també tombà (setè moment de glòria amb picabaralles entre fiscals) i un decret per realitzar la consulta el 9-XI-14, el qual, gràcies als advertiments del TC (vuitè moment de glòria) es reduí a una “Jornada de participació ciutadana”, amb preguntes («Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?») i urnes incloses. I resultats: Sí-Sí: 1.897.274, un 80,91%; Sí-No: 234.848, 10,02%; Sí – En blanc: 22.7550. Resposta de l’Estat? Imputació del president Mas i dels consellers Ortega, Rigau i Homs. Més encara: El setembre  del 2015, Rajoy impulsà una reforma del TC a fi que pogués multar i sancionar qui no complís les seves resolucions. (Novè moment de glòria del TC: accepta tot el que hem dit  i no respon al recurs que li posa el PSOE a aquesta reforma: ni un mot. I el setembre del 2015 suspèn la Llei per a la Hisenda catalana pròpia!)

Desè moment: quan el 9 -XI-2015 el Parlament de Catalunya aprova iniciar el procés de ruptura amb Espanya (amb majoria de 72 escons a favor), tornà a picar l’ham. La vice-presidenta metropolitana  digué allò que no en deixarien passar ni una (confonent el poder executiu amb el judicial) i a fe que ho han complert. A l’abril d’enguany  suspengué l’impost sobre les nuclears (abans, el 2014, suspengué  el tribut sobre dipòsits bancaris), la Llei del comerç català i dels horaris comercials, i tot seguit el Decret del Comissionat de la Transició Nacional, el Decret de pobresa energètica, la Llei d’emergència social… I veurem què passarà amb la nova Llei d’emergència habitacional i pobresa energètica promoguda per Puigdemont… Quan el passat 28-VII el nostre Parlament, desobeint el TC, votà la desconnexió a partir de les conclusions de la Comissió del Procés constituent (72 vots contra 52), l’advocacia de l’Estat va obligar als membres del TC, gossets de falda perquè ja havien començat vacances a reunir-se el passat 1-VIII-16, acabat el període ordinari de plens, per respondre al nou full de ruta independentista aprovat al Parlament català. Deixà formular al·legacions, però, emprant la reforma del 2015 (recorreguda, no ho oblidem) amenaçà la Presidenta del nostre Parlament amb la inhabilitació, així com els membres de la mesa i el president de la Generalitat. Seria un cas com un cabàs que un Tribunal de justícia (la justícia emana del poble, segons la Constitució), suspengués un càrrec electe.

Però no se n’estranyin. Catalunya prem i Espanya està en roba interior i es mostra incapaç de dialogar-hi. És fàcil fer de profeta: a partir d’aquesta tardor, al TC se li girarà molta feina.

Diari de Girona, 26 de setembre del 2016